VARIACIONS

Tot i que els grans mitjans se n’han sortit prou bé a l’hora de transmetre una única imatge, ridiculitzada i carregada de menyspreu, dels diversos moviments alternatius, indigenistes o revolucionaris, que conviuen i sobreviuen al Mèxic convulsionat per la crisi institucional generada després de les darreres eleccions, l’efervescència social continua sent a l’immens país centreamericà una mena de probeta en la qual es produeixen tota mena d’experiments d’autogestió i de contestació a una estructura de govern que no dona resposta a les demandes que amb obstinada periodicitat se li plantegen. No cal ser un seguidor entusiasta de la poètica revolucionària del ja mític Subcomandante Marcos, no hi ha necessitat de creure que té raó, i fins i tot no cal que la seva figura volgudament enigmàtica i romàntica desperti cap simpatia, per adonar-se que la multiplicitat d’esclats socials que es succeeixen al pais tenen molta més complexitat, profunditat i, perquè no, interès, que el que ens fan creure les versions periodístiques basades gairebé de forma exclusiva en els comunicats governamentals o les versions "d’ordre". Ara l’actualitat centra les mirades a l’estat d’Oaxaca, amb una situació de rebelió social en la qual, per molt que es vulgui fer pensar el contrari, no hi ha hagut violència remarcable. En canvi, avui hi ha un risc evident que s’acabi desencadenant una repressió oficial, violenta i armada.

 I en aquesta sitaució, les informacions periodístiques convencionals que ens arriben parlen de moviments radicals (quina por), de mètodes equiparables als de Sendero Luminoso (apa!) o de conxorxes entre poders opositors per pura "conveniència". Desacrediten, a estones explícitament, a estones de forma velada, tota insurgència, sense analitzar propostes, causes ni mètodes usats. Ens mereixem un periodisme millor, menys fàcil, que faci honor a la complexitat del món i no que intenti reduir-lo a quatre paràmetres homogenis, vàlids per a tothom.

No us diré que em casi acríticament amb els discursos i la retòrica (empalagosa, s’ha de reconèixer) zapatista, però tampoc puc negar la simpatia que em desparta una rebelió (així en diuen ells) que va néixer el 1994, que s’ha penjat armes a l’espatlla però que no les ha usat mai, que ha sobreviscut a repressions militars (això, ho sento, no és opinable: són fets), a assassinats múltiples, a especulacions econòmiques i a campanyes mediàtiques obertament contràries. A més, vet-ho aquí, resulta que la principal arma i el seu millor èxit ha estat la comunicació i, ves per on, aquesta xarxa cibernètica en la qual ens movem.

Per això resulta ridícul que, avui mateix, el corresponsal Joaquim Ibarz, de La Vanguardia, afirmi que, a Oaxaca, els insurgents utilitzen mètodes similars (per brutals) als de Sendero Luminoso. No fotis, home. No es pot fer aqueta afirmació sense explicar-la. Quina falta de rigor. Quins mètodes són aquests i quan i com s’han usat a Oaxaca? Una altra interpretació curiosa que apareix a gairebé totes les informacions sobre el tema és que el govern mexicà està desbordat per la crisi i que es mostra dèbil per controlar-la. Sense dir-ho, totes les informacions insinuen o deixen entendre que controlar la situació voldria dir intervenir amb la força militar. I llegim aquestes informacions i ens quedem tan tranquils. Això ho està dient un mitjà de masses del més democràtic establishment occidental?

I no penseu que li tinc una especial mania ni a La Vanguardia ni a Joaquim Ibarz de qui, d’altra banda, he llegit treballs periodístics excepcionals. Les cròniques de El País sobre el tema són absolutament parcials i no atorguen en cap cas ni un bri d’atenció a la descripció de la realitat social que motiva o afavoreix aquests moviments. I després d’aquests dos tòtems de la informació a casa nostra, podríem afegir-hi tots els mitjans que informen del tema a través d’agències de notícies internacionals. Fins i tot els mitjans més modestos i que a estones apareixen amb visions alternatives de la realitat, fan cas de forma acrítica a les informacions oficials que, d’altra banda, tenen orígen en un govern, el mexicà que tots ells denigren.

No sóc pas zapatista. O poset sí. En general penso que em falta informació i coneixement de la realitat concreta per jutjar d’una forma més precisa. Però tinc criteri. I les simples contradiccions en que incorren les informacions que m’arriben són element suficient per fer-me pensar que hi ha coses que ningú no ens explica i interperetacions que no ens arriben. I, per compensar, fins i tot reconeixent que la retòrica i l’estil, diguem-ne literari, dels revoltats mexicans em cansa i m’embafa, i que les seves afirmacions maximalistes tot sovint patinen una mica, m’agrada fer una ullada, periòdicament, a les vies d’informació alternatives. Expliquen més coses, moltes més coses i, a més, expliquen coses diferents. Entre els dos extrems, tinc la il·lusió de construir-me una realitat més ajustada, menys radical en qualsevol dels dos sentitats, i més justa amb tots els actors que intervenen en aquesta funció. Aquesta és la meva il·lusió. Una d’elles.

Animeu-vos, i feu-li una ullada al web del Col·lectiu de Solidaritat de Barcelona amb la Rebelió Zapatista. Als quals, per cert, algú els hauria de dir urgentment que ja seria hora que fessin una versió en català, un idioma, per cert, amb el qual s’han pronunciat molts discursos, s’han escrit molts textos i s’han formulat moltes teories revolucionàries. Tant si us agraden com si no.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!