VARIACIONS

El món segons Pep Montes

27 de juliol de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Més pobres del que sembla

No ho havia planejat, però justament l’endemà de les meves referències a sengles articles d’Oriol Bohigas i Vicenç Navarro en els quals apareixien els dèficits socials del pais, tots els mitjans es fan ressò d’un informe de l’Institut d’Estadística de Catalunya que assegura que gairebé el 18 per cent dels catalans es situen per sota del llindar de la pobresa. No fa pas gaire que el discurs patètic del "España va bién" campava sense aturador. Afortunadament, els autors de tan trista afirmació són carn d’oposició. Però que els dretans més radicals estiguin temporalment fora de joc no implica que els actuals governants facin tot el que cal fer. Resulta innegable que hi ha hagut millores socials, lesgislatives i també en aportació de recursos, però la situació requereix, amb tota seguretat, mesures més contundents que les que ha aplicat fins ara el govern del PSOE. Pel que fa a Catalunya, el tripartit ha donat també un tomb a les prioritats de govern i ha fet emergir les de caràcter social. Però tot just som a l’inici d’un procés, que si no té continuïtat, no aportarà millores duradores. Cal que no ens adormim, així doncs.

I justament per tot plegat és bo i necessari que anem cantant la canya als qui tenen la responsabilitat de repartir virolles. I com es canta, la canya?

Crec que cal fer dues coses, de forma simultània. En primer lloc, cal explicar amb profusió de dades les iniciatives que s’han près fins ara. Les mesures de caràcter social tenen habitualment un recorregut llarg i els seus efectes són visibles només a mig termini. Per això són, tot sovint, tan difícils de defensar. És molt més fàcil fer-se fort amb mesures immediates, d’estil populista, que posen pedaços però que ajornen les solucions. Correm el risc, per tant, que mesures correctes i adequades no aconsegueixen la mínima continuïtat necessària per tal que donin resultats visibles. Expliquem-les, així doncs. I aquí ve el primer clatellot a l’actual govern bipartit, fins fa ben poc tripartit. No en teniu prou d’embolicar la troca amb actituds descurades des del punt de vista institucional, que tenen poca importància en relació a l’acció de govern, però que donen arguments als immobilistes, sinó que, a més, negligiu en la tasca (que d’altra banda és ben agraïda) d’explicar les coses que, efectivament es fan, i es fan correctament. Una mica de tremp, senyors d’esquerres.

I la segona cosa que ens cal fer amb tota intensitat i contundència és explicar, explicar i explicar les situacions socialment rebutjables que es viuen arreu del país. I no ens hem de refirar dels organismes oficials o governamentals, per molt que en tinguin l’obligació. Cal que la societat civil parli amb claretat i amb freqüència. Hem d’evitar que determinades situacions d’injustícia social quedin amagades o fora de l’actualitat mediàtica. Cal ser, així doncs, incisius. Ni que sigui per pesats, que ens facin cas. Cal que aquesta societat civil catalana, tant lloada i de la que tothom se n’omple la boca (algun dia haurem de parlar d’aquest tema, perquè aquestes afirmacions a mi no m’acaben de quadrar), carregui piles i s’organitzi per tenir espais de difusió estables i amb altaveus ben potents. I que no busqui l’aliança amb l’administració per parlar! Que ho faci des de la independència absoluta, sense rèmores de cap tipus. Amb l’administració s’hi ha d’aliar quan es tracti d’aplicar solucions concretes. Però a l’hora de parlar i denunciar ens cal tenir la llengua lliure d’entrebancs.

No callem, així doncs. Emprenyem. Que els governants es sentin al·ludits. Que no descansin mentre hi hagi feina per fer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!