VARIACIONS

El món segons Pep Montes

26 de novembre de 2005
Sense categoria
2 comentaris

Per començar, qüestions d’identitat

La setmana vinent he d’agafar un avió i, tot i que no em fa falta perquè amb el DNI ja en tinc prou, penso que després de tres anys de tenir el passaport caducat, ja toca renovar-lo. I ara se m’acut que, de fet, escriure el primer text d’aquest bloc tot comentant una renovació de la meva identitat, per molt prosaïca que us pugui semblar i, segons com, fins i tot metafòrica, té la seva gràcia. I, és clar, just quan estic sol·licitant el nou document, ja me’n començo a penedir; m’adono que estic incomplint una norma fonamental per a qualsevol ciutadà dotat d’una mínima dosi de sentit comú: en aquest país s’ha d’evitar sempre que es pugui qualsevol tràmit a l’administració, i encara més si la gestió és completament inútil, com és el cas. M’adono que ja he fet el passerell un cop més (ja veureu, si en el futur continueu llegint alguna de les insensateses que aniré escribint aquí, que és una cosa que la faig tot sovint). Però ja l’he sol·icitat, i ara em toca recollir-lo. I la primera sorpresa és l’eficàcia amb què m’atenen: tot just en un parell de dies, sense retards ni inconvenients, m’han renovat el passaport.

És clar, l’anterior passaport el vaig tramitar fa més de deu anys i aleshores encara aplicaven sistemes del segle passat. Sembla, així doncs, que pel que fa documents oficials, som al segle XXI. Però la rapidesa ha estat la única impressió favorable. Els funcionaris que m’han atès, més que amables o antipàtics, han estat neutres, grisos, transparents diria jo. Crec que no hem arribat a creuar ni tan sols una paraula: els he lliurat el resguard, han girat cua per posar-se a remenar les interioritats d’un caixó de fusta rosegada, n’han extret el meu passaport, i me l’han donat sense gairebé ni mirar-me a la cara. Ni hola, ni adeu, ni gràcies, ni de res. Però és que, a més, quan he obert el document…. recony! Aquest sóc jo? 

El tractament digital de la fotografia converteix el meu rostre en una mena d’embalum informe sense relleus, amb tot de brillantors que no sé d’on surten (us juro que no em vaig maquillar per fer-me la foto) i un color de pell indefinit que em fa l’efecte que em portarà problemes a qualsevol duana del món perquè el funcionari de torn pensarà que tinc alguna malatia infecciosa. Quin esglai. Suposo que no puc presumir de ser especialment guapo, però tampoc no em reconec en aquest paper plastificat.

Però el pitjor ha vingut després, quan per un estrany fenòmen d’assocació entre la realitat i alguna imatge oculta sense permís a la meva ment, en observar la coberta del document m’ha retornat a la memòria la visió terrible del president de la federació espanyola de patinatge arborant el seu passaport en l’assemblea en la qual es va rebutjar aquesta mateixa setmana el reconeixement internacinal de la federació catalana d’aquest esport. El personatge en qüestió (com es diu?) ensenyava un passaport idèntic al meu i recordava als patinadors catalans que per viatjar pel món no tenen altre remei que usar-lo sense cap possibilitat d’obviar que a la darrera pàgina hi diu que la seva/nostra nacionalitat és l’espanyola. Mala cosa recordar aquest senyor cada cop que em miri el passaport.

Bé, però no ens hauríem de posar nerviosos. Suposo que, la setmana vinent, quan agafi l’avió, al policia de l’aeroport li serà ben bé igual que jo no hagi quedat gaire afavorit en la fotografia del passaport i probablement ni tan sols sabrà qui és el cretí que s’inflava de plaer quan la federació catalana de patinatge era rebutjada. I el meu orgull de català sense document acredatatiu de la meva nacionalitat (la de debó, no la que figura als papers) no influirà gens en el desenllaç final del viatge que preparo.

Tant de bo tot els problemes d’aquest país es reduïssin a una simple mancança de reconeixement identitari. Seria molt més agradable (fins i tot divertit) debatre i discutir sobre el "què som" i el "d’on venim" que no haver de batallar sense interrupció per millorar serveis, atenció social, educació, urbanisme, sanitat…. amb la limitació evident i constant dels recursos que ens arriben de Madrid, que només es fan efectius després del repartiment "solidari" per totes les Espanyes. Si tinguessim tot això solucionat d’una forma més o menys satisfactòria, emprenyar-me perquè he de sortir del país amb un passaport que no diu que sóc català seria més divertit i podria, en molts casos, quedar senzillament reduït a l’àmbit personal, aquell en el qual cadascú decideix, al marge de lleis, estatuts i constitucions, què és de debó i què vol arribar a ser.

Ho sabeu, vosaltres, què o qui sou? Jo, a banda de penjar-me per defecte l’etiqueta de català (cosa que, d’altra banda, no té cap mèrit perquè he nascut a Catalunya), tinc serioses dificultats per ubicar-me sentimentalment, culturalment, socialment, intel·lectualment, i fins i tot lúdicament, en aquest entorn complexe i destarotat. No sóc gaire ric econòmicament parlant (pobre tampoc no ho sóc, no ens enganyem), però disposo d’una immensa fortuna, d’un inesgotable cabal, d’una riuada permanent de….. dubtes. Vet-ho aquí. Dubto. I que el passaport que des d’ahir torna a estar al dia digui que jo sóc espanyol, us asseguro que no desfà ni un sol dels meus dubtes.

  1. Com no hi ha contradicció entre ser escocés o britànic.

    La contradicció ve donada per la laminació del drets civils dels catalans en favor dels castellans, i que a més a més ara ens vullguen fer creure que això és ésser espanyol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!