DE LES ILLES OBLIDADES A LES ILLES DEPREDADES

La tardor de 1889, l’escriptor i dibuixant perpinyanès Gaston Vuillier va fer un viatge per les Balears amb la intenció de fer un article per a la revista de viatges “Le Tour du monde”, pionera de les revistes viatgeres, que s’edità a París des del 1860 fins al 1914. Tanmateix, amb el material que en reuní, l’any 1893 edità el llibre “Les îlles oublidées”, incorporant-hi referències a Còrcega i Sardenya. L’any 1973 l’Editorial Moll publicà “Les illes oblidades. Viatge a les Illes Balears”.

130 anys després del viatge de Vuillier ja no podem dir que les Balears i Pitiüses siguin desconegudes o oblidades. I tanmateix d’aquesta sortida de l’oblit pel broc gros i en tant poc temps, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera no n’han sortit molt beneficiades, si va a dir ver. En aquest procés trepidant de massificació hi han imperat molt més els excessos que no la cura extremadament responsable amb les particularitats illenques, aquells trets constitutius que varen ser apartats perquè es dejectava el localisme i s’enaltia el cosmopolitisme. D’aquesta manera, el preu mediambiental, territorial o social que hem hagut de pagar els illencs per ser líders turístics –en nombre, no en qualitat- ha estat tan alt, tant, que hem acabat fortament empobrits i dolosament endeutats per generacions.

Ahir es constituïren els nostres Consells, les darreres institucions a fer-ho. Així, els nous equips gestors de les nostres institucions en els propers dies es posaran en marxa i maldaran per ben gestionar unes illes greument depredades, sucades fins a la darrera gota i amb un retorn econòmic  tan esquifit que pot considerar-se no-retorn.

Si hem de jutjar aquests nous gestors públics per les línies mestres que han dit que seguirien les seves polítiques, l’atenció al medi ambient, la sostenibilitat, l’atenció a la diversitat humana, la igualtat i la defensa del col·lectius LGTBI, la transició energètica i l’atenció al canvi climàtic, per esmentar les més destacades, en seran objectius claus.

Tanmateix, cap institució no ha indicat que la lluita incansable per l’emancipació lingüística dels catalanoparlants farà part de la seva política. Igualment, no han anunciat cap pla de cultura arrelat o autocentrat, com es diu ara. Cap indici que l’ànima de les illes, la que manté la nostra personalitat, serà objecte d’atenció preferent per evitar el seu esvaïment. Sent així, seguirem condemnant  el nostre caràcter a l’oblit, car tota inacció en aquest sentit es tradueix en greuge i en silenci.

Afegeix un comentari

Respon a Jordi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *