UN PORT SENSE CORDES NI ÀNCORES

El passat denou de gener va fer 100 anys del naixement de Joan Brossa i avui en fa 21 que Maria-Mercè Marçal decidí anar-se’n. I tanmateix un i altra segueixen dient per molt que no els escoltem ni el sentim com ens caldria per mirar de sortir de l’ensopiment sensitiu que domina ara mateix les àgores i els espais propis de la comuna.

Joan Brossa prologà el primer llibre de poemes de Maria-Mercè Marçal “Cau de llunes” (Edicions Proa, Els llibres de l’Ossa Menor, 92, Barcelona 1977) amb una sextina que acaba així:

S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gadaval de lletres:
doni vent a la barca aquesta lluita!.

I l’autora, a més, anticipa els seus versos amb un de Brossa: “Els meus trasbalsaments els duu la lluna”. I tot seguit la seva conegudíssima “Divisa”:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Aquest primer recull que per molt que passi com més viu, més diu, acaba:

Fins que trobis un port
sense cordes ni àncores,
un sí que sigui sí,
tres tanques que no tanquin.

Que mai no ens manquin els versos.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *