marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 de juliol de 2019
0 comentaris

BRANDO, MALDEN, PORCEL

Per Marlon Brando, actuar és l’expressió d’un impuls neuròtic; és la vida d’un vagabund. Considerava poeta Bernardo Bertolucci, Elia Kazan el millor director que mai havia tingut i  Chaplin un geni amb un talent fora mida per a la comèdia. Se’n podrien transcriure més, de frases més o menys encertades d’un dels actors amb més caràcter de la història del cinema, però el final del monòleg d’Apocalipse Now pot servir per marcar la seva abassegadora personalitat: I llavors em vaig adonar que eren més forts que nosaltres, perquè ells podien suportar això. Ells no eren uns monstres. Eren homes , oficials entrenats. Aquests homes que lluitaven amb els seus cors, que tenien famílies, que tenien fills, que estaven plens d’amor i tenien la fortalesa de fer això [amputar els braços dels infants en els que els homes del coronell Kurtz hi havia inoculat la poliomielitis]. Si jo hagués tingut deu divisions d’aquests homes, llavors els nostres problemes haguessin acabat ràpidament. Has de tenir homes que tinguin moral i al mateix temps que siguin capaços d’utilitzar els seus instints per matar sense sentimentalismes, sense passió, sense jutjar. Perquè és jutjar el que ens derrota.

Avui fa 15 anys que decidí cessar, Marlon Brando. I en fa 10, també dia per dia, que partí Karl Malden, un dels seus millors amics i amb qui compartí unes quantes pel·lícules, la més celebrada, probablement, “A Streetcar Named Desire”, del 1951, més coneguda entre nosaltres per “Un tranvía llamado deseo”. Karl Malden era en realitat Mladen George Sekulovich i se’n penedia d’haver canviat el seu nom, tant que quan el contractaren per interpretar el pare Berry a la pel·lícula “On the Waterfront” (La ley del silencio) dirigida per Elia Kazan i en la que també coincidí amb Marlon Brando, volgué que el seu personatge portés el seu llinatge, Sekulovich. No ho aconseguí.

I també fa 10 anys que morí Baltasar Porcel, que res no té a veure amb aquests dos actors nord-americans. “Com escriptor jove em va ser molt útil conèixer-lo per distints motius. Primer, per aquella idea que cultura i la vida estan íntimament relacionades i mesclades. Literatura, ideologia, política, memòria personal i la gran història com a lliçó intel·lectual i vital”. “Captà totes les textures i els sentits existencials: hi ha la mítica tràgica, present en els títols mallorquines, i aquest realisme sarcàstic i cínic en les novel·les barcelonines”. Així s’expressava Pere Antoni Pons a l’acte de reconeixement que es féu a l’escriptor andritxol en el seu poble despús-ahir.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.