DEL POP PSICODÈLIC A LA MORT DE VALÈRIA

Primer dia de calor valenta i tothom en parla, com si per aquests verals no estiguéssim acostumats a aquests rigors que, sens dubte, es multipliquen i s’agreugen pel canvi climàtic que el nord-americà en cap boig nega sense cap més raó que el seu eixelebrament. I el que tothom tem és el foc, i no en manca raó: tot és sec i les temeritats, inconsciències i mala bava d’uns pocs fan por; molta por. Avui horabaixa mateix ha cremat un sementer entre la Real i l’Hospital de Son Espases, un punt ciutadà tan emblemàtic com sensible, que ha disparat totes les alarmes. Més de tres hores amb molts de mitjans ha costat apagar-lo.

Tanmateix, sortint de la feina tocades les dues i mirant de reüll el sol –al sol, de cara, només el mira segons qui i amb gens bona intenció- m’he trobat cantussejant una cançó vella, deu tenir cinquanta anys, d’un grup francès, si no vaig errat, que cantava en anglès, “Jupiter Sunset”, es feia dir, del qual només conec aquesta cançó  i que feien pop psicodèlic. “Back in de son”, es diu i ja dic que fa una cinquantena d’anys es feia sentir arreu (https://www.youtube.com/watch?v=PuM_sovJxGU). Ni dels intèrprets ni de la cançó en sé res més, però m’ha sorprès que en un dia de calor ferotge la meva memòria que ja flaqueja em fes entonar aquesta melodia psicodèlica.

I venga Back, back in the sun / Back in the sun / Who send were I belong / I’m beginning I run… per amunt i Back, back in the sun per avall fins que en el telenotícies del migdia he vist la imatge de Valeria, un any i mesos, i son pare, Óscar Alberto, morts ofegats a la riba d’Estats Units del riu Bravo. I de cop ha cessat la calda i la cantera per sentir unes manasses que m’escanyaven tot veient en el lloc de la nina morta el meu preceptor menor que té fet i fet la seva mateixa edat. Salvadorenys, volien sortir de la misèria i han trobat la mort. I en aquesta mort hi té molt a veure el nord-americà en cap que embogeix fent bogeries i maldats.

La imatge terrible, insuportable, immastegable d’Òscar Alberto i de Valèria ja és icònica, anirà de boca a orella, serà objecte de molts comentaris públics i privats però per desgràcia no servirà de res. Remouran algunes consciències, però als que dirigeixen el món de la manera més criminal possible no els afecta gens.

Trump, per molt que es mostri i actuï testosterònicament, no té collons de resistir la mirada morta de Valeria.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *