DE LA POR I DEL GOVERN ILLENC

Ningú no llegeix de la mateixa manera i les lectures que feim estan supeditades, poc o molt, a l’estat d’ànim amb què emprenem el camí lector. Ahir, mentre esperava entre expectant i lleugerament remolest la decisió de les bases de MÉS sobre la proposta del PSIB-PSOE a aquesta formació per fer part del Govern de les Illes Balears (que compartiran amb Podemos), vaig tornar a Stefan Zweig i al reu relat “Por”, traduït per Joan Fontcuberta i editat el 2018 a Quaderns Crema. I no per cap raó especial, simplement per reparar-hi en cercar un text que l’esguardava.

“Por” és el retrat precís i elegant d’una petitburgesa centreeuropea del 1913, acomodada i tranquil·la, a la que la vida “no li havia creat la necessitat d’un amant”. Cap relació, per tant, amb les cuites polítiques de tres partits o coalicions que miren molt més per ells que no per la ciutadania illenca.

Insisteix Zweig referint-se a la seva protagonista, Irene Wagner: “A vegades, però, un ambient relaxat excita la sensualitat més que la xafogor o la tempesta; sovint el benestar fruit de la felicitat temperada pot ser un estímul més eficaç que la dissort i, per a moltes dones, la manca de desig pot ser tan nefasta com una insatisfacció duradora per manca d’esperança”.

El relat de Zweig i les converses per formar un Govern titllat de progressista per a les Illes Balears i Pitiüses no tenen res a veure, certament, però no m’he pogut estar d’establir una certa semblança entre el triangle Irene Zweig, el seu home i el seu amant pianista, i entre PSOE, MES, i les seves bases i votants, entenent que els socialistes són els amants, MES Irene Zweig i el marit, les bases i els seus votants.

Irene Zweig, diu l’autor, “se sentia enmig d’una gran  agitació i, com totes les persones de temperament fred, prenia gust a trobar-se envoltada de les flames de la passió i, tanmateix, no  cremar-se”. A més, “a la por del perill s’hi afegia ara una estranya  fascinació, unes ganes excitants de lluitar perillosament, com les de sentir als dits el tall fred d’un coltell o de mirar la boca d’un revòlver a l’estoig negre del qual guaita la mort”.

Finalment, a través del mòbil em diuen que l’assemblea convocada per MES ha decidit per poc marge donar suport a la proposta presentada a aprovació, és a dir, accedir a dues conselleries de pes discret en el nou Govern que presidirà Francina Armengol, a més d’una direcció autonòmica.

En el mateix moment que m’informaven llegia: “D’ençà que conegué [Irene Wagner] el perill i, amb ell, un veritable sentiment, totes les coses, àdhuc les més estranyes, començaren a fer causa comuna amb ella. Es retrobava a ella mateixa en tot, i el món, abans transparent com el vidre, es convertí tot de cop en un mirall on ella feia ombra”.

El final del relat –no el revelaré- sorprèn i, en certa manera, incomoda; almenys a mi em va incomodar la primera vegada i com més el llegesc, més m’incomoda. El final del nou govern illenc està per veure, però a molts –no els he quantificat- el començament també ens neguiteja.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *