LA TERRA JA NO ARRELA

La terra ja no arrela. És un sentiment cada cop més pregon que es fa gairebé intractable en veure els moviments de màquines i sòl tan dolorosos de la futura autopista Llucmajor-Campos o l’abandonament lesiu de tants de sementers. I si no arrelam, de la nostra singular manera de tractar el món i relacionar-nos-hi no en quedarà res. Ens hem deixat endur, obedients i submisos, per un turisme depredador en excés, ubèrrim en nombre de persones, massiu en despropòsits, voraç en consum de territori i sense cap guany per a qui més hi posa, la ciutadania que en pateix totes les exageracions, i qui més hi treballa en règim gairebé d’esclavatge. I les veus que clamen per posar regit i sentiment en aquest desert imposat per tour operadors, agències, cadenes hoteleres i tota la resta, són presentades per abrandades somiatruites filoterroristes que volen matar la gallina dels ous d’or. I tanmateix, més que ous d’or, entre tots hem fet un vedell d’or que adoram amb una fe gens de carboner.

En tot això pensava mentre travessava les nostres terres de call vermell amb el meu preceptor major que em cantava, per desafeixugar-me, sens dubte, perquè ha endevinat el meu capteniment, totes les cançons populars que sap, des de “Ton pare no té nas” fins a “Na Catalina de Plaça” que, amb molta dolenteria, canten insistentment ell i els seus amics a una nina d’aquest nom que va a escola amb ells perquè saben que no li agrada. I de sobte es posa a improvisar estrofes, a quina més desbaratada, fins que en comença una que diu “No matis el cotxe, que no marxarà”. Sorprenent, em dic tot d’una, i esper a veure com segueix… Però l’espera és inútil: deu considerar, pens, que és una imatge poc suggeridora i la deixa anar, com si no respongués d’ella; com si renegàs de la seva autoria.

I tanmateix pens, sense dir-li-ho, que n’haurien de deixar de marxar molts, de cotxes, a l’illa. Ara ve el temps que tot és un embús, vagis on sigui. Pertot n’hi ha en excés, de cotxes, i tot ho traçam perquè aquests vedellets de llauna s’hi sentin còmodes. I no provis de demanar alternatives per a tanta cotxada, que te tractaran de troglodita i mal mallorquí, de voler tornar al temps indòcil de l’anar a peu. I és que tot indica que hem perdut el senderi i que no hi ha res que tingui regit.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *