JORDI CUIXART: EM NEGO A L’ODI

He seguit l’al·legat final de Jordi Cuixart, el meu president, en la farsa de judici a què injustament està sotmès juntament amb altres onze persones bones i dignes, vuit de les quals preses polítiques, com ell, encara. Persones de bé i per al bé convertides grollerament en carn de revenja i d’escarni.

Val a dir que he seguit tots els al·legats i des del primer instant m’he convençut que el Suprem espanyol no es mereix les lliçons de dignitat i de justícia radical que ens donen aquestes llums que enceguen.

Tornat al torn de Cuixart, l’he seguit prenent notes apressades. I aquesta ha és la seqüència que he estat capaç d’enllaçar:

No aprofitaré aquest torn per defensar-me ni per intentar reduir la pena perquè sols segueixo la veu de la meva consciència. No hi ha penediment perquè el que vaig fer aleshores és el que havia de fer. Per això accepto els actes que vaig protagonitzar i les conseqüències que se’n deriven. Mai no he eludit l’acció de la Justícia i he de dir que la meva situació actual esdevé un altaveu immillorable per denunciar la vulneració dels drets individuals que patim. Perquè aquest és un judici a la democràcia i del seu resultat en dependrà la qualitat democràtica de l’estat espanyol. Som aquí per lluitar per la democràcia i per la llibertat d’expressió. I he de fer un reconeixement als votants del primer d’Octubre perquè adquiriren uns compromisos definitius. I sí, apel·lo a la mobilització permanent i és ben cert que tenim l’obligació moral de repetir-ho, sense defallir. Sí, mobilització permanent i dret a protestar democràticament i pacífica. I sembla que es vulgui que la gent deixi de protestar perquè sabem que és el motor d’avanç. Perquè hem de protegir aquest dret. I és una desobediència civil, claríssim. Perquè demostra compromís, coherència i responsabilitat social. Si és violenta, no és desobediència civil. I el problema no és la desobediència: el problema és l’obediència civil que accepta el drama dels refugiats i la contaminació de les mars… El problema és que aquesta obediència civil ens acusa als demòcrates. Ne hem anat a la rel del conflicte: només hem cercat enemics. I l’origen és la por, por a la paraula, a conèixer-nos, a escoltar les raons dels altres. La rel és la por. I aquest és un judici polític. Davant un conflicte polític i la por a la paraula, ens volen enfrontar i mai no ens dividiran ni confrontaran. Junts hem fet Catalunya. La gent no es demana pels seus orígens i sí per on volen anar. El Rei decebé els demòcrates perquè va renunciar al paper de concòrdia i va avalar la brutalitat policial. I va ser una oportunitat perduda. Sé que no els preocupa la meva felicitat, però vaig ser feliç quan la fiscalia va arribar a acceptar que hi hagué mil ferits. I fora bo i encara millor que esbrinàs la raó d’aquesta violència. Em nego a negar l’esperança; em nego a l’odi. No renunciaré mai a ser feliç ni a deshumanitzar-me. No canviaré, no vull lluitar per sortir de la presó. Estic segur que de tot això en traurem una lliçó. La meva prioritat no és sortir de la presó, la meva prioritat és avançar en un país millor i més lliure. El país no caurà en la frustració. Catalunya és de les lluites compartides i no deixarem de lluitar per l’autodeterminació. Si la violència policial no va poder amb la voluntat d’un poble, una sentència tampoc no ho farà. Som jutjat per ser president d’Òmnium. Estic convençut que ho tornarem a fer com fins ara: serenament, pacíficament.

Són notes agafades apressadament, però seguides, com ell les deia, i no són totes literals: ho he compost perquè sigui llegidor, però no hi ha cap idea que no sigui seva. Me n’he deixat moltes, malauradament, però amb aquestes en tenc prou per ser cuixartista de per vida.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *