pilar de dol
Abans d’iniciar la seva primera actuació de la temporada, els Castellers de Badalona van aixecar un pilar de dol dedicat a en Dani.
Impressiona, i molt, veure com s’enfila un pilar de dol. Gralles mudes, silenci absolut. En Dani feia molt que no formava pinya a plaça, exactament 12 anys, que són els que fa del seu ictus brutal (es complien dos dies abans de l’actuació de la colla). Però no poder formar pinya físicament no li impedia fer-ho presencialment, essent a plaça, vivint les diades, vibrant amb el toc de les gralles. Seguint amatent, emocionat a voltes, la pujada de cada castell. Ves a saber amb quins pensaments, quins records, quina enyorança. O potser només emoció i interès per l’espectacle, el repte, la proesa. Però una cosa era innegable, a plaça en Dani connectava plenament i gaudia. La seva cara ho demostrava. I en Dani, a plaça, se sentia formar part de la festa, i de la colla. Així el veu fer sentir sempre, Colla Micaco, perquè fins i tot en els primers anys, quan la seva capacitat d’interacció era mínima, mai veu deixar de saludar-lo, parlar-hi i mostrar-li la vostra amistat, el vostre suport. I diumenge veu demostrar com es manté aquest sentit de família castellera, aquest afecte, respecte i homenatge cap als companys que n’han format part.
Inevitable pensar, mentre l’enxaneta puja, en com de dur i cruel és el que li va passar a en Dani. Inevitable deixar fluir la tristesa. Una tristesa fonda i serena banyada amb la llum vivificant d’aquest sol primaveral que ens regala un matí de diumenge preciós. El seu fill petit, que en tenia 6 quan son pare va sobreviure al vessament que li/ els hi canviava radicalment la vida, difícilment pot recordar-lo vestit amb la camisa i la faixa, participant d’aquest acte de construcció col·lectiva. Difícilment. Però sí que pot recordar la bona cara amb què en Dani contemplava els castells des de la seva cadira de rodes – al principi amb ell assegut a la falda -, i el que segurament no oblidarà mai és aquest pilar de dol que s’enfilava dins d’un silenci eixordador, aguantat per una pinya d’emocions, una pinya de gent que l’estimava, el recordava.
Quan perds algú que estimes les mostres de condol no t’estalvien res, però conforten molt. Conforta sentir que aquesta estimació és compartida. I que aquella persona segueix viva en el cor i la ment d’altra gent. Un petit toc de gralla indica a l’enxaneta que pot començar el descens, i altre cop el silenci absolut. El pilar es desfà lentament, com lentament reconduïm la vida de cada dia ara sense ell.
Gràcies colla, gràcies Castellers de Badalona. Ha estat un gest d’alçada!