marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

4 de juny de 2019
1 comentari

REPTES I OBJECTIUS COMUNALS DE CAN GAZÀ

En la volguda comuna de Can Gazà -que va agafant forma dia a dia; que va sent sense miralls a cops de voluntat ferrenya- les derrotes individuals es viuen esmussadament, amb arena a la boca, com qui diu. Es percep en tots una inquietud estranya, una ànsia potser maldestre, però ben evident.

I aquesta maror es nota amb més intensitat en les assemblees que celebram cada dimarts després d’haver dinat. A la d’avui, qui més qui menys s’ensumava que hi hauria brou i estopa perquè en pocs dies s’han esdevingut conductes reprovables que han tingut conseqüències disciplinàries.

En aquestes avinenteses, Jaume Santandreu, emotiu de mena, adopta un discurs directe però mesurat, contundent però afable, conscient que el que cal, en moments així, és aconseguir dels gazanencs una reacció positiva i no posar messions per més estrès. Per això recorda sempre els principis que mantenen la particular “comuna” de Can Gazà: dóna-li, al comú, tot allò que pots i pren d’ell tot allò que necessitis. O aquesta altra, en conseqüència: rebràs tant com donis. I també la màxima que mai no oblidam: que tots puguem dir que el plat que menjam ens l’hem guanyat, que no és fruit de la caritat més incompromesa.

Tanmateix, l’objectiu i el repte ensems de la comuna gazanenca és que en el casal i en les tasques que se’n deriven, tothom pugui ser qui és sense cap impediment perquè el respecte a tota singularitat és la pedra de toc del nostre programa assistencial. I és un repte perquè tots els residents provenen del carrer o d’albergs i altres aixoplucs impersonals i fràgils on la solitud impera. D’aquesta manera, passar de l’individualisme més ferotge i atroç a la compartició absoluta d’espais i afanys, per a cada un d’ells és un veritable desafiament.

El silenci ben sonor que s’ha estès després de les paraules de Jaume Santandreu ha palesat que havien fet l’efecte que es volia. Can Gazà, per això, no pertany al món reconegut.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. “que no és fruit de la caritat més incompromesa.” Aplaudeixo la matisació, perquè sap greu que paraules com ‘caritat’ i ‘compassió’, es doni per suposat que ja ho volen dir això, en ús absolut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.