La nit defeca i la foscor n’escriu
inintel·ligiblement la crònica.
S’enreden les hores orbes
en la malenconia dels rellotges
antics i no saben com rompre
el silenci de la serp voladora
que mata abans de ser devorada
per la determinació de la llum.
Els plats buits a disposició
dels moixos més canalles parlen
de trens de fum que mai més no tornaran
a ennoblir el ferro, de l’imperi
dels monestirs, de les mans de vidre
i de pell d’estrassa que avorreixen el tacte.
En la fosca, les paraules no volen
dir res si no és a cau d’orella
i es limiten a volar ras
per desactivar les mines antipensades.
En l’ofici de viure la mare dels ous és la inòpia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!