ELS UCS QUE ENS CALEN

Si volguéssim escoltar una darrere l’altra les peces musicals i les cançons que ens han marcat i ferit al llarg del temps viscut, hi podríem passar més de mitja vida. I per ventura, pensant-hi bé, ens aprofitaria molt més, aquesta vida audiofonada, que la que vivim sense gaire afany ni oïda.

En la bastida sensitiva que ens fa o ens hauria de fer éssers hipersensibles davant la bellesa que tot ho revolta o davant de qualsevol discriminació, greuge o atac individual o col·lectiu, la música hi juga un paper fonamental. Cada peça ens remet a un instant, a un gest, a un paisatge, a algú, sobretot, i cada vegada que la sentim no feim més que afegir densitat a les percepcions que ens provoca.

I en aquest bastiment de sensibilitat hi ha de tot: sense gatinyar-se hi són els nostres déus musicals, els cants profunds de la terra, les pinzellades harmòniques més lleugeres i llenegadisses, i fins i tot aquelles llaunes tonals insuportables que, sense fer-ne comptes, d’improvís, s’enganxen a la mollera i de poc que no et fan tornar boig.

En tot això pensava quan a l’hora de fer el cafè matiner, sense cita, han comparegut les primeres notes de «Sona viola, sona» en la versió que va fer «Uc» (el grup eivissenc formar per Joan Marí (Murenu), Isidor Marí i Victorí Planells) enregistrada en el seu segon disc «En aquesta illa tan pobra» editat per Edigsa el 1976. Aquest treball llegendari ens obrí moltes retxilleres, als joves de fa 43 anys que anàvem àvids de tot i que ens pensàvem que sense el vell dictador la llibertat no tenia sostre ni collera. Sí, érem innocents i bons de conformar, cal dir-ho.

El romanç de «Sona viola, sona», com «Flors de baladre», apaivagaven les exultacions revoltoses que ens encomanaven «Els pobres no podem viure» o la cançó que dona títol al disc «En aquesta illa tan pobra». I, a més, a molts, lamentablement i vergonyosa, ens ajudà a redescobrir Eivissa, poca broma, i a trencar, conseqüentment, el desconeixement de les altres illes.

Si atenguéssim com cal el poder agitador de la música, altres galls cantarien.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *