Ahir, els nostres presos polítics que varen ser elegits a les darreres eleccions estatals finalment pogueren prendre possessió del seu escó, això sí escortats per la policia (fins a l’excusat i tot) i arribant al Congreso de los Diputados emmanillats; com si fossin facinerosos. Just per això (que ho és tot), l’acte no va ser més que una grotesca gresca carnavalesca més pròpia d’un estat d’eixelebrats que no d’un estat democràticament adret.
Em sap greu discrepar de la majoria d’opinadors i mitjans: els nostres presos elegits no varen ser el centre d’atenció de la constitució de la dita Cambra Baixa (ahir molt més que baixa, directament subterrània). Qui va centrar tot l’interès, absolutament tot l’interès, varen ser els diputats de la dreta més extrema que amb les seves potades i els cops als escriptoris impediren sentir la promesa de la dignitat d’Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Sánchez i Jordi Turull. I, sobretot, marcaren amb foc aquesta constitució les mirades de menyspreu i d’odi rotund de personatges tan poc edificants com el cap del tercer partit de l’hemicicle i el cabdill dels ultramuntans.
Aquest odi indissimulat, aquesta víscera descomunal; les amencaces, el dit assenyalador brandat com un coltell, tota aquesta vergonyant posada en escena és el que hauria de quedar de l’inici d’una legislatura que no deixarà de pegar crits, d’escopir desqualificacions i amenaces que no faran més que enfortir el mur de la vergonya en què convertiran el que hauria de ser l’àgora del diàleg i de l’entesa. De la llibertat en faran llesques i llenques.
Els irredempts dretans radicals sols saben odiar i per això inoculen l’odi per on passen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!