marginàlies

Els llavadossos sense aigua anguniegen: la pedra necessita l’aigua per ser esplendorosa. L’aire juga amb les primeres i maldestres calors de la primavera. La creu de terme, derrotada, petita per no desdir gens de l’entorn, ja no dona la benvinguda a ningú ni l’acomiada: és a un indret inquietant, car el carrer que tira cap al nord acaba en propietat privada. Ara, esmaperduda i indignificada, es limita a esguardar un transformador elèctric.

Els cotxes ultratgen Orient, que hauria de ser lloc deslliurat de fum i motors de tracció mecànica per a ociosos torracollons. La natura hauria de poder fer sense cap imposició humana. Tanmateix la vida també és allò que s’esdevé més enllà de la nostra natura maltractadora.

Piuladissa d’aucells comuns i exquisits, el vol tafaner d’un xoriguer i l’esforç d’un ciclista vingut de fora, de molt lluny amb excés de pes. No hi solca cap veu, afortunadament. Les reixes barren passos a contracor i les parets fiten però no detenen cap mirada, perquè a Orient només s’hi val badar, badocar, mimetitzar-te en un llagost o en qualsevol insecte, i parar esment només al parrupeig neguitós d’una tórtora que vigília, que no es perd detall de res, que t’interroga i no saps què respondre-li.

Tot és llum i tot s’allunya del sentit ver de la vida.