marginàlies

El meu preceptor en cap avui tenia la bruta. Esbrinar les raons d’aquest mal tremp és fer retxes dins l’aigua. Ni ell mateix –ni ningú que tingui la bruta- és capaç d’explicar per què t’aclapara el mal humor, les ganes d’enviar tothom allà on no hi plou i d’arraulir-te en un racó i passar desapercebut, talment un ectoplasma malsofrit que compta enrere per mirar de separar els olis i recuperar com més aviat millor la temperància que ens fa aguts davant la gent que mereix atenció.

Val a dir que la bruta del preceptor, cinc anys i set mesos de saviesa profunda, en el fons, feia gràcia: una malsofridura supina i vella com un nigul en un cosset que es fa amb tota la parsimònia del món. Ningú no l’entén, manifesta amb tota vehemència amb una potadeta i la cara congestionada, fora de si. Un mal humor espès, gairebé petri, vingut de les fondalades de la història, en cinc anys de descoberta contínua, de tendresa sense collera.

Clar que ha demanat perdó empès pels pares, però en demanar-lo i tot no ha pogut dissimular el destrempament de l’ànim. I un cop asserenat –tampoc no sap explicar com ha canviat el penell si l’aire no s’inquietava- et mira amb els seus ullots de mar i s’obren tots els panorames del gaudi.