marginàlies

La meva particular santa Jordina em va fer celebrar la diada del llibre amb poemaris, els grans oblidats de la festa, o si més no els més desatesos. Ja estam que “el santjordi” es regeix per uns usatges poc literaris, certament. Però tant se val, vaig flocar amb dos llibres de poemes i un dels dos, una traducció memorable, la qual cosa em recorda que els traductors també són els parents pobres, tot recordant Bartomeu Fiol.

He començat per la traducció, precisament, d’un dels poetes que, en mi, sempre hi són: Paul Celan. En concret, “Reixes de llengua”, en traducció i notes d’Arnau Pons, i editat per LaBreu en la seva col·lecció Alabatre.

Celan és d’aquestes veus que et buiden; penetren sense cap mania i et xuclen o t’escorxen. En ell, tot són ulls, o paraules, per fer alenar la pedra, o la poesia. I ho aconsegueix, clar, bufetejant sense pietat i ganivetant la carn de la lectura. “Una poesia que ho esventra tot”, diu Arnau Pons i és precisament –celanament- així.

“I allò que sobra de les meves paraules:
concentrat en el petit
cristall que porta l’hàbit del teu silenci”

Estamenejat i tot, passes un guster de dejenar la precisió de Celan, el seu joc gens innocent amb les paraules. I bona part del grau intens de satisfacció que sents prové de les notes d’Arnau Pons. Feina excel·lent, sense pal·liatius.

“dos glops
de silenci a boca plena”