EL FRONT QUE CAU

No em vull cloure, mai!,
ni que cicatritzi
la boca que escup
les dents i el cargol
de la gargamella
que apaga la veu
que s’exalta i mira
el no-res del vespre
i el desig de set.

S’apressen la sang
i la llengua fera
a rompre el mirall
feréstec que em deixa
sense mans ni rostre.

En el front que cau,
la suor i l’estigma
de deixar perdre
la veu i l’hora
de la paraula
i els ulls i els dies
que reben la mar
a la platja del dany.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *