DES DE L’INICI DEL GEL

El vent obre avantguardes i senyoreja
els terrats convertint en vexil·les
la roba que resisteix la seva força.
I fa cantar les coves perquè diguin
tot allò que callen des de l’inici
del gel i de la música de l’alenada.
Mentrestant, els núvols s’enlairen i es distreuen:
no saben com dir que l’aigua vol dansar
abans d’omplir els cocons i les torrenteres.
La mar s’endú les platges i omple d’escates
els camps de civada al temps que vigila
les nits que nodreixen els ganivets
que han enfortir les ombres que sempre
s’han mostrat indiferents davant la paraula.
El silenci mai no va armat: sempre porta
les mans a l’aire i els mots a la funerala.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *