marginàlies

Lleonard Muntaner, editor, presenta oportunament a la seva col·lecció Artificium, que dedica a les traduccions, les “Cartes a un amic alemany”, d’Albert Camus, traduïdes per Míriam Cano. I dic que és una edició oportuna perquè l’orquestració global a favor de propostes polítiques adherides a tota mena d’exclusions i discriminacions, ens ha de posar en estat d’alerta. I una bona manera de reactivar l’atenció extrema contra les remors de barbàrie és recuperar les llums permanents i inesgotables, com les de Camus, que tan sovint menystenim de forma irresponsable.

I si oportuna és la traducció, també és molt encertat, de part de Míriam Cano, convertir el vous original en el nostre vós perquè, efectivament, “presenta el grau de formalitat i respecte que suposo a la relació d’Albert Camus amb l’amic a qui dirigeix les cartes”. I és així: la humanitat indestructible de Camus tracta de vós qui vol negar-lo, qui fins i tot el vol fer desaparèixer, un exemplar “pària de la intel·ligència”: “quan jutgi la vostra conducta atroç, recordaré també que tots dos venim de la mateixa solitud, que tant vosaltres com nosaltres som, amb Europa sencera, dins la mateixa tragèdia de la intel·ligència. I, malgrat vosaltres, us seguiré anomenant homes”.

Text que reclama el subratllat, les notes als marges, les crides a altres textos, senyal inequívoc que la interpel·lació no deixa un sol instant: “Sempre tenim alguna cosa que s’abandona a l’instint, al menyspreu per la intel·ligència, al culte a l’eficàcia”; “Cap victòria val la pena en la mesura que tota mutilació de l’home és irreversible”; “No hi ha res que faci més mal que veure pervertit allò que un estima”.

Exercici impecable contra l’abandó davant les brutalitats o les atrocitats de què som capaços d’engegar els homes. I conseqüentment, sobre la netedat ètica o moral que ha de regir tostemps el desplegament de la vida: “Vàrem entrar en aquesta guerra amb les mans pures –amb aquella puresa de les víctimes i els convençuts- i que en sortirem amb les mans pures –amb la puresa, aquest cop, d’una gran victòria contra la injustícia i contra nosaltres mateixos”.

Sempre la dignitat per sobre de tot; sempre la “paciència desesperada” perquè parli, regeixi i ens mancomuni la intel·ligència que “dona el vist-i-plau al coratge”. Sempre la dignitat de l’home que “és la força que sempre acaba per expulsar els tirans i els déus” si lluny d’enfrontar la força a la intel·ligència, ens conjuram per enfortir la intel·ligència.

I per això, “el combat que lliurem té la certesa de la victòria perquè té l’obstinació de les primaveres”.

Aquestes cartes de Camus van prologades per Xavier Antich i epilegades per David Fernàndez. En el temps que corren, llegir aquest llibre ens pot fer un bé extraordinari.