marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

28 de març de 2019
0 comentaris

LA FEBRE QUE ES FA MALEIR

El meu preceptor menor té una pujada de febre i li fuig de cop la juguera, naturalment. Abandona l’alegria, els jocs i demana braços. S’adorm, però alena molt espès i adesiara s’estremeix i plorinya. Fa mal, vigilar-li el plany. Fa patir, veure estremida la seva constitució, com es trenca la seva alegria grenyal que es menja el món sense deixar-ne cap mica. Costa veure’l retut, encara que sigui momentàniament tot i acceptant amb naturalitat impostada aquests sotracs. I és quan tornes a dir-te que els infants no haurien de conèixer mai l’amargor de la malaltia.

La intensitat de la febre ha obligat a administrar-li un xarop per parar-li l’embranzida i mica en mica li fa efecte. No accepta de grat el despertar i demana aigua, com si se sentís una pasta desagradable a la boca. Segueix volent braços i es mira indiferent els objectes que més l’enjogassen. No té xerrera i tanmateix dóna a entendre que n’està fins allà de no sentir-se el cos com mana la seva naturalesa en construcció. I me mira amb els seus ulls esmorteïts com si cercàs quelcom que no sap expressar o que jo no entenc i només hi troba la meva ànsia. I és quan enginya un somrís perquè el contesti. I la resposta no pot ser més contundent.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.