EL MUR I QUI CAMINA

No té gaire importància que enguany faci 65 anys que s’edità a la mítica Aymà -i a la seva col·lecció igualment llegendària “Els llibres de l’Ossa Menor”- el poemari “El caminant i el mur”, de Salvador Espriu. I no ho és, evidentment, perquè pertany al grup selectíssim d’obres a les que no afecta el temps.

M’hi he atansat, avui, mentre a la sala del Suprem que vexa els nostres presos polítics, el jutge Marchena s’enreveixinava en sentir l’advocat Benet Salellas  demanar a l’observadora Helena Catt quines violacions als drets humans havien inclòs en l’informe que elaboraren. Marchena i els Drets Humans es veu que són aigua i oli. I mentre aquest jutge deia a Salellas que “la senyora Helena Catt no ens dirà què va passar ni si es van vulnerar els drets humans, ni quina va ser l’actuació de la policia; que seràs el tribunal amb el seu esforç probatori”, jo recitava de cor, molt de cor:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *