UN SILENCI NO S’ASSEMBLA A CAP ALTRE

Feia comptes anar a estirar les cames després dels ruixims que gairebé no han tocat en terra, però m’he topat inesperadament amb la “Carta a un ostatge” d’Antoine de Saint-Exupéry i s’ha avortat la caminada. Som dels que sabem que Saint-Exupéry viu literàriament més enllà del príncep menut, però que no hi hem fet cap tomb amb intenció, per aquestes altres constel·lacions.

L’edició de la carta amb la que m’he topat és la de Joan Carreras i Planas editada l’any 2000 a Empúries en ocasió del centenari del naixement de l’autor. I m’ha satisfet, ves; no m’ha fet enyorar gens la passejada. Parla molt, tot i la concisió, i tresca per moltes branques fins arribar al cap damunt de l’arbre per enyorar el desert, el Sàhara, que “és més viu que una capital” i on els silencis que genera, de tant potents i clars d’expressió, eixorden. En el desert (“Jo mai no he estimat tant casa meva com el Sàhara”), diu Sant-Exupéry, “no hi ha uniformitat. Tot s’orienta. Un silenci no s’assembla a un altre silenci”.

Una carta escrita en temps de guerra (el 1943) al seu amic jueu Leon Werth gens bèl·lica ni bel·licosa: “Respecte a l’Home! Respecte a l’Home…! Si s’estableix en el cor dels homes el respecte a l’home, els homes acabaran per establir el sistema polític, social o econòmic que consagri aquest respecte”. Llevat, per ventura, quan relata l’episodi viscut durant la Guerra Civil d’aquí on havia parat per fer-hi un reportatge i en la que tracta de terroristes els anarquistes que el retingueren perquè va ser testimoni de l’embarcament de material secret en una estació de mercaderies en plena matinada. No situa l’acció però afirma que “Jo parlo l’espanyol, però no sé el català”.

I tanmateix, de l’atzucac  el salva el somriure: “I com que, trencat el glaç, tots els altres milicians també es tornaven homes, entrava en el somriure de tots, com en un país nou i lliure”. El poder del somriure saintexuperià:  “Les atencions prestades al malalt, l’acolliment ofert al proscrit, el mateix perdó, només valen gràcies al somriure que il·lumina la festa. Ens agermanem en el somriure per damunt  de les llengües, de les castes, dels partits”.

Parla, també, dels morts que no acaben de morir perquè no els retiram els plats de la taula i dels emigrants, que, “des que partien, ja començaven a tornar”, tot i que molts “eren fills pròdigs sense una casa on tornar”.

Per pensar-hi, ara i sempre, en aquesta carta. I tot, possiblement, per poder fugir de l’angoixa “com la que us agafa al zoo davant els supervivents  d’una espècie extingida”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *