marginàlies

Com passa sovint, quan cerques un paper –és un dir- en algun dels caramulls que tens perfectament controlats, abans de trobar-lo, te topes amb molts que t’obliguen a prendre’ls en consideració. I ho fas, evidentment, perquè no t’agrada cridar els mals averanys.

I avui, un d’aquests papers perdurables, presentava el poema “Lo somni” que Pere Quart dedicà el 1934 a Sigmund Freud. Es veu que jo el vaig retreure no sé on el 2014 en ocasió del setanta-cinquè aniversari de la seva mort.

L’illa navega per un
mar llaurat, a la deriva.
Hi viatgen al damunt
el poeta Carles Riba
i un jove encara difunt.

Els nodreix una palmera,
els vigilen dos xiprers
i els proclama una bandera.
El poeta riu i espera,
i el difunt calla només.

La bandera és una pàgina
d’un vell llibre sense mots,
que passà un cicle entre llots,
assumit per la voràgine
que un poc més ens xucla a tots.

El poeta Riba riu
i espera arribar a la riba.
Solitud el té captiu
i multitud el captiva.
El jove fa la viu-viu.

Una gavina pel mar
i un dofí pel cel segueixen
llur presó, vehicle, llar,
xalet, oratori, bar,
illa on duren i es glateixen.

Què els espera a l’altre pol?
El moll petri d’una rada,
tot de gent endiumenjada,
xaranga, coloms de dol
i parlaments d’arribada.

En Riba calla per punt
i la bandera sondrolla.
Els xiprers, amb el difunt,
el qual, aterrit com un
nàufrag, avia una ampolla.