MEMÒRIA

Què em passaria si a l’hora d’anar a cercar a la llibreria de casa una obra d’aquest o d’aquell, dels clàssics o dels meus déus de la paraula, no la trobàs allà on sé cert que viu perquè hi vaig cada dos per tres? No ho sé perquè de l’espant que em sobrevé just pensar-ho, m’impedeix la mínima capacitat d’explicació entenedora. Probablement m’entengui qui també es nodreix de lectures i en guarda sempre les més vitamíniques, les reconstituents o les desembafadores, que també n’hi ha. I d’aquesta inquietud estant em deman retòricament com fer entendre que en la lectura creativa –la que xopa i assaona- hi és pràcticament tot allò que hom necessita per refermar-se com a ens pensant i sensible. Com inocular la gràcia i el do de la lectura que ens preserva del virus de la toixesa? En fi…

Reculant una passa, el més comparable a la sensació que sentiria davant la desaparició dels llibres que necessit per reconciliar-me amb la condició que ens agermana seria la que sentiria davant la desaparició del sentit del gust, que desatenem tant, déu meu! Certament, una mort en vida. La mateixa desolació que creix com un bassiot de sal en perdre la memòria. No són estàtues de sal, les persones amb els records trastornats i la memòria en sequera permanent?
Atenem com cal la vegetació de la memòria que compartim, la de la història que hem bastit entre tots i que ens ha fet ser individualment com som? Amb quina determinació intenten els mesetaris que no servem la memòria de qui ens ha precedit, de qui ha parlat abans de nosaltres; de qui ha estat abans que nosaltres. I si l’Alzheimer bloca el disc dur de la nostra memòria particular, també creix desmesuradament la intenció clara de desballestar la nostra memòria col·lectiva destruint per pura cobdícia particular, no per necessitat col•lectiva contrastada, els espais i els ambients que compartim amb els que ens precediren i que, per estrictíssima dignitat, hem de deixar en mans dels que ens sobreviuran.

Per això, atendre la memòria històrica, personal i comuna, i la voluntat de servar-les, avui per avui, és l’acte d’insubmissió més intolerable per al qui mana metropolitanament. Per tant, insubordinem-nos: rellegim i escoltem els clàssics de la literatura i parem esment precís a les pàgines viscudes si encara ens interessa, ara mateix, ser sentiment i pensament en estat pur.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *