KUBRICKIÀ

Avui fa vint anys que morí Stanley Kubrick, qui m’obrí els panorames tan esplendorosos com subtils del cinema com a art de seducció, de crítica i de reflexió. Quan vaig veure Spartacus no vaig reparar en ell. Era molt grenyal, aleshores, i em conformava a admirar Kirk Douglas ( que encara té cura dels seus 103 anys) i Toni Curtis, i a patir de valent com Jean Simmons. I quan estrenava la rebel·lia em vaig deixar apallissar la consciència i la sensibilitat amb A Clockwork Orange. I més tard, em va prendre l’esclat de llum de Barry Lyndon, pel·lícula que he vist un grapat de vegades i cada cop em fa un bé immesurable, tot i que la crítica no vagi d’ella ni molts dels kubrickians. Clar que no m’oblid de 2001: A Space Odyssey, sobretot de l’escena de la mort de Hal, el computador cantant Daisy Bell, la cançó que va compondre Harry Dacre el 1892. A les tres darreres, The Shining (la temudíssima “La resplendor”), Full Metal Jacket i The Wide Shut, les he vistes un pic i un altre, regularment, com si fossin prescripcions per prevenir la beneitura. I per això, Stanley Kubrick mai no marxarà, per molt que vulgui fer-ho.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *