marginàlies

El meu preceptor major és agosarat i juganer de mena i l’altre dia, fent títeres en el sofà de casa en contra del parer de la padrina, explicava que “es propulsava” amb les mans perquè la cucavela fos perfecta. Ves a saber d’on va treure que impel·lir cap endavant, com feia ell amb el seu cos, es deia justament propulsar.

La saviesa a voltes li vessa i no sempre és a temps de recollir-la i tornar-la a desar.  Hi ha vegades que ha de córrer darrera la claror amb què ho veu tot i retornar-la al seu lloc natural, el seu magí on tot hi creix.

Pensa massa, diu amb freqüència, i no se’n lamenta, ans al contrari, però voldria poder gandulejar, diu amb la seva mirada panoràmica. Emperò no pot, en haver descansat cinc segons, no més, ja torna a tenir un cap de fil i a descabdellar s’ha dit.

Fa dies em demanà si els presos nostres encara estan tancats. Els veié a la farsa judicial i es pensà que ja eren lliures. Li vaig haver d’explicar com anava això del Suprem i callà una estona. Ja ho entenc, em digué. Però no han fet res, tanmateix, reblà. Ves a saber si també ha vist que tot és un muntatge, una manera de propulsar el retorn a les tàvegues fosques del dictat i de l’adotzenament. I no farà per ell ni per ningú, tanta negror.