marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

26 de febrer de 2019
0 comentaris

CONVERSANT A L’ALBA AMB EL COC DE CAN GAZÀ

Assistir a la trencada de l’alba d’un dia de febrer extraordinàriament primaveral –i molta de ràbia que em fa- quan les gallines encara cloquegen dalt dels ametllers en companyia del coc de Can Gazà, l’amic que més tira a pare en considerar-lo germà, és tan plaent com prodigiós. Amb les pensades fresques, sortides del son, la conversa amb Jaume Santandreu es fa vitamínica parlant del que sigui, que els camps d’interessos del gazanenc en cap són infinits i acumula una memòria que no cal desaprofitar.

Avui hem recorregut les ermites de Mallorca i hem recordat els ermitans i les seves pregàries parves, la seva exquisida cuina elaborada amb els productes del seu hort i la seva volguda i exigent rustiquesa. I dels exquisits menjars dolços conventuals, de la necessitat de mostrar allò que cuiden i celen les monges de clausura i també del declivi del seu model contemplatiu. També hem parlat de Lluc, de tot el bo que han fet els missioners dels Sagrats Cors durant els gairebé cent cinquanta anys que han tingut cura de la seva dimensió espiritual i, també, d’exaltació lingüística i cultural. En Jaume és partidari que el relleu dels “coritos” siguin els capellans secularitzats mallorquins, una força que no cal desdenyar com fa l’Església catòlica i més en temps no gens propicis a les vocacions sacerdotals. Sap que la seva proposta serà presa en consideració però que, finalment, es tirarà pel cap dret i es nomenarà un rector tractant Lluc com una parròquia més. I Lluc, tanmateix, no és només una parròquia i això ho sap tothom.

També hem parlat del que més ens neguiteja, ara mateix, a tots dos:  la farsa judicial que s’ha muntat l’Estat per fer passar per facinerosos homes i dones radicalment pacífics, exigentment demòcrates i exemplarment corresponsables de tots els drets humans que manté fermats curts aquest estat amb un cap ultraconservador nét polític de dictador, ja em diràs tu quina vasa pot fer. I tanmateix encoratja veure la força amb què s’expressen, la claror amb què mantenen els seus principis i la rotunditat amb què miren els set jutges que ja tenen la sentència dictada. I gairebé a l’uníson ens demanam si en dictar la sentència, sigui quina sigui, tots els milions que compartim les seves causes estarem a l’alçada de la dignitat que ens han enrostrat.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.