CARDENAL ABSOLT

Dia 13 de gener de l’any 1975 comprava a la llibreria Selecta, que estava en carrer de sant Felip Neri de Palma i especialitzada en temes religiosos, el llibre “La vida en l’amor”, d’Ernesto Cardenal, traduït per  Joan B. Xuriguera i editat per Claret el 1973. Va valer 150 pessetes, un dineral aleshores per un estudiant de nissaga pobra. Segurament algú me l’havia recomanat perquè de Cardenal no en sabia res. La seva lectura em féu tanta impressió que dos mesos després, el 18 de març, vaig tornar a la mateixa llibreria i hi vaig adquirir “Salms”, traduït també per Xuriguera i editat igualment per Claret, títol amb el qual inicia la seva col·lecció “Els daus”.

A partir d’aquestes dues lectures em vaig encardenalar completament i a través d’ell vaig conèixer fins on vaig poder Nicaragua, la Teologia de l’Alliberament i, sobretot, Solentiname, la seva comunitat contemplativa, una experiència singular que planà, i de quina manera!, quan el 2003, amb Jaume Santandreu al capdavant, vàrem redefinir el model assistencial de Can Gazà. Vull dir que des de fa quaranta-quatre anys seguesc  l’obra literària i les vicissituds polítiques i personals d’Ernesto Cardenal, un dels meus referents, com dèiem temps era temps.

El 4 de març de 1983 l’aleshores Papa Joan Pau II va humiliar públicament Ernesto Cardenal a l’aeroport de Managua. La imatge d’aquesta denigració papal intolerable va córrer com la pólvora: Ernesto Cardenal, postrat davant el Papa i aquest negant-li la mà i amonestant-lo. Per reblar aquesta amonestació, el 1985, el papa polonès el va suspendre “a divinis” per formar part del govern nicaragüenc i per participar activament en política.

I tanmateix, Ernesto Cardenal mai no deixà de ser un creient fervorós que acabà enfrontat amb el govern sandinista liderat per Daniel Ortega empaitat per escàndols de corrupció. Al cap i a la fi els contemplatius ho són plenament i res ni ningú no els torç. Per això, Ernesto Cardenal seguí escrivint versos i donant-se a l’ascetisme, la seva forma de rebel·lar-se contra la suspensió a divinis.

Ara, 36 anys després d’aquesta suspensió, el Papa Francesc “ha concedit amb benevolència l’absolució de totes les censures canòniques imposades al Pare Ernesto Cardenal” acceptant la petició que ell havia fet. I la Santa Seu, per fonamentar aquesta decisió, insisteix que Ernesto Cardenal “acceptà la pena canònica que se li va imposà i que  ha atès sempre, sense haver dur a terme cap activitat pastoral”. És a dir, es premia la seva actitud absolutament cristiana i ascèticament impecable que no abandonà mai, ni sent ministre de Cultura de Nicaragua del 1979 al 1987.

Llàstima que aquesta restitució li arribi als 94 anys i amb la salut per terra. L’Església, ja ho té, això d’arribar justeta o molt tard a molts moments històrics.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *