marginàlies

Qui volia viure com els ascetes,
amb les menjades comptades, ha mort
nit closa pensant que dormia fort,
com feia una eternitat que no ho feia,
somniant a fons que no somniava,
veient-ho tot amb claror molt intensa,
la lluminositat de la innocència,
la que recordava de quan les llàgrimes
tenien el valor de la paraula.

No són novetat, aquests versos: ahir es compongueren tot inquiets mentre escoltava “Un pont de mar blava”, l’obra de Lluís Llach i Miquel Martí i Pol -que no sentia feia molt de temps- i a raig seguit els vaig traslladar a l’anotació d’aquest bloc.

Si avui retornen mudats i clenxinats és per honorar qui me’ls dictà sense saber-ho, Mateu Sansó i Vives, gazanenc durant quinze anys, que morí precisament ahir.