EL SEGON PONT DE LES LLÀGRIMES

Qui volia viure com els ascetes,
amb les menjades comptades, ha mort
nit closa pensant que dormia fort,
com feia una eternitat que no ho feia,
somniant a fons que no somniava,
veient-ho tot amb claror molt intensa,
la lluminositat de la innocència,
la que recordava de quan les llàgrimes
tenien el valor de la paraula.

No són novetat, aquests versos: ahir es compongueren tot inquiets mentre escoltava “Un pont de mar blava”, l’obra de Lluís Llach i Miquel Martí i Pol -que no sentia feia molt de temps- i a raig seguit els vaig traslladar a l’anotació d’aquest bloc.

Si avui retornen mudats i clenxinats és per honorar qui me’ls dictà sense saber-ho, Mateu Sansó i Vives, gazanenc durant quinze anys, que morí precisament ahir.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *