#JoAcuso, TAMBÉ

Feia molt que no tornava a “Verges 2007”, de Lluís Llach, l’enregistrament del seu comiat dels escenaris, i em feia falta, molta falta.

I just començar la primera cançó, “Geografia”, he caigut en el compte que avui fa 50 anys que moria en circumstàncies mai no aclarides Enrique Ruano, un estudiant madrileny de 22 anys militant del “Frente de Liberación Popular”. Tres dies abans, la policia el va detenir acusat de repartir propaganda de Comissions Obreres. Dia 20 és traslladat a un edifici per fer-hi un registre. Segons la versió oficial, Enrique aprofità que li llevaren les manilles per tirar-se per una finestra. La seva mort aviat es va saber i la sospita que havia estat la policia que l’hi hauria tirat, va córrer arreu. Tanta va ser l’agitació d’estudiants i de treballadors, que per primera vegada durant el franquisme es decretà l’estat d’excepció. La policia, per reforçar la seva versió, arribà a manipular el diari personal d’Enrique per incloure passatges que palesarien presumptes instints suïcides. Tanmateix, finalment, es va demostrar la manipulació. El 1990 la seva família aconseguí reobrir el cas, però el 1992 es va arxivar perquè la possible responsabilitat penal havia prescrit. El 1994 el Tribunal Suprem tornà a reobrir el cas però els tres agents implicats varen declarats innocents per falta de proves tot i que els jutges van declarar que hi havia dubtes raonables sobre la versió oficial.

Un any abans, el 30 de gener de 1967, Rafael Guijarro Moreno, madrileny de 23 anys, militant del partit maoista FAR (Fuerzas Armadas Revolucionarias), també moria en condicions semblants: en un escorcoll a casa seva, segons la policia, es llançà per la finestra. Sobre aquest fet, el poeta Lluís Serrahima n’escrigué el poema “Què volen aquesta gent?”, que enregistrà Maria del Mar Bonet l’any següent.

I nou anys després, el 3 de març de 1976, Vitòria estava en vaga i els treballadors en reuniren en assemblea a l’església de sant Francesc d’Assís. La policia, per acabar amb la concentració, llançà gasos lacrimògens dins l’església i, mentre els treballadors sortien per no ofegar-se, disparà indiscriminadament contra ells. Hi moriren 5 treballadors i més de 150 ferits de bala. Qui comandava la policia aleshores era Manuel Fraga Iribarne. Estaven proscrits els drets de reunió, manifestació i de vaga. Ningú no dimití per aquests fets ni es perseguiren judicialment els responsables. Sobre aquests fets, Lluís Llach va escriure i compondre “Campanades a morts”.

Aquests tres fets m’han recordat que el règim imposat per Franco va ser sanguinari en grau extrem i que mai, mai!, els responsables d’aquests assassinats, han acabat jutjats. I davant reclamacions com les de la justícia argentina, l’Estat espanyol bé que s’ha tancat en banda impedint que es fes la Justícia que hem de reclamar veu en crit.

I precisament per això, perquè la Justícia espanyola mai no ha sortit del franquisme i perquè segueix engrillonant drets tan fonamentals en una democràcia plena com el de pensament, reunió, expressió i associació, #JoAcuso l’Estat espanyol de perseguir demòcrates i de criminalitzar l’independentisme i la dissidència.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *