Un temps, quan algú s’inventava contarelles que no tocaven vores de tan ben elaborades, o s’inventava maledicències només pel gust d’esvalotar els galliners del redol, la gent es demanava si s’ho havia tret del cap, com si del magí comú només se’n poguessin treure renecs com més gruixats millor i les oracions de la Santa Mare Església; com si la fabulació fos cosa de gent torrada o de dropos desenfeinats amb certa tirada per la maldat. En el fons, però, tant si era per una cosa o per altra, els inventors d’històries i facècies en temps de restriccions i estretors, i en terra magra, generaven tanta admiració com desconfiança.
Amb aquesta referència i en la seva part admirativa, i atenent l’exuberància de l’obra, he clos la lectura de “Sobre la terra impura”, de Melcior Comes (Sa Pobla, 1980). Novel·la llarga, ambiciosa, arriscada, ben tramada, de llegir bo i adhesiu. Amb l’excusa de seguir les cuites d’una família mallorquina (d’una història?, com reclama el seu cap), que s’ha fet d’or fent sabates exclusives a partir d’un taller modest, descobrim els racons i les zones obagues dels seus integrants en les que hi caben des de desaparicions misterioses, aventures perverses, secrets inconfessables, fins a assassinats. Cuites, d’altra banda, que no sols parlen dels Verdera, sinó també dels illencs, dels seus silencis perpetus, del seu art per la simulació, de les seves fidelitats infrangibles, del seu servilisme i de l’ambició desfeta i manifestada dels elegits per la fortuna més rapinyaire. Llums i ombres d’una illa maltractada que no troba mai ni enlloc la defensa que reclama i es mereix.
No fa mal recomanar la lectura de “Sobre la terra impura” ni dir que és una novel·la notable, a prova d’impertinències crítiques. Per això, en retornar a certs passatges subratllats, em dic que Melcior Comes, com deien temps era temps, té bon cap de llengua; i de literatura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!