marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

10 de gener de 2019
0 comentaris

QUAN ES DORM LA PLACIDESA

Un professor de religió del batxillerat de fa moltíssims d’anys ens deia als seus alumnes de dotze o tretze anys que tres coses hi havia en el món que hom no es cansava de mirar: la mar, el foc de la xemeneia i els infants menuts quan juguen. No sé de quin manual s’ho va treure ni els motius que el mogueren a dir-ho amb la solemnitat pròpia de les qüestions més transcendents a uns al·lots que just acabaven de trencar l’ou de la innocència. És clar que n’hi ha moltes més, d’aquestes coses que no cansen de mirar i, si s’escau, d’admirar, però ves a saber per quins mecanismes i raons aquestes tres han restat en mi com les hegemòniques i regnen amb tanta força que em reca cercar-ne més.

En això pensava mentre tenia adormit pit contra pit i amb el cap a l’esquerra del coll el meu preceptor petit. I pensant-hi i complementàriament m’he tornat a dir que poques coses hi ha més apaivagadores i pacificadores que atendre el son confiat d’una criatura. Sentint la seva alenada serena, els seus batecs consistents, tot l’entorn hi queda supeditat i res no és més capital que l’atenció a les lliçons que et dicta aquesta quietud que fuig de la domesticació dels instants.

Hi ha estat una bona estona, el preceptor petit, adormit i ben acotxat damunt el meu pit. I s’ha despertat com ho fan els esperits que mai no abandonen l’estadi de la placidesa: lentament i amb un somriure d’esberlar bessons d’ansietat.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.