marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

7 de gener de 2019
0 comentaris

DEFUGINT ELS MIRALLS

“Ja ets prou madur, fill, per declarar la guerra”, llegí en una plagueta mal conservada que aparentment havia escrit son pare, que mai no es distingí per ser acurat ni amb les paraules ni amb les expressions del que sentia. No la va fer, a la Guerra, son pare, fet que afegia més incomprensió a la frase escrita amb la lletra ben lligada i sota un autoretrat força reeixit. Tampoc no sabia que tingués traça pel dibuix, son pare, i aquella llibreta que ja es desfeia en presentava molts: la casa on va néixer ell, la cara d’una dona vella amb el rictus molt sever que no sabia qui era, la vila on va néixer i morir son pare i que ell visqué fins als deu anys, i diverses cares més totes a llapis i molt colpidores.

Amb molta cura va separant els fulls i a cada esforç es desprenen trocets de paper, com si se sentissis profanats. I en una que pot obrir sencera i amb pocs despreniments hi pot llegir amb la mateixa lletra de la frase desconcertant:

Milers d’anys es condensen
en una escaramussa
de cossos que s’encenen
per no apagar-se mai.

I aconsegueix alliberar-ne una altra amb un nus de dona i amb tres versos que li fan de peu:

Defuig els miralls
i mai no desitgis
l’amor esclau.

I és en fer-se càrrec d’aquella descoberta d’un abast imprevisible, que entén per què, a l’hora d’ell provar de fer-se un autoretrat, el que dibuixa indefectiblement és el retrat fidelíssim de son pare.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.