marginàlies

L’aigua que raja irresponsablement a l’aigüera,
unes tisores per fer net el peix que no tallen,
la gana que no té espera,
el telèfon que no deixa de sonar sense que ningú no respongui,
l’ungla infectada de qui fa el dinar que es deixa sentir
fins en el darrer racó del seu cervell,
la taula parada i el llibre de versos que no es clou,
la millor eina contra l’avorriment que pretén
conquerir tots els espais és la paraula,
diu amb un lleuger tremolor a la veu qui ha convidat,
i afegeix en un to de lament que
l’esperança no és cosa de rics que, davant el compromís
de la llibertat forneixen esclavatges
i tracen camins de patiment
com qui canta a la impostada claror de la lluna,
i de cop un crit, dos crits i la topada esborronadora.
Al punt arriben la policia i els equips de socors,
mals fatals en els dos cotxes, cap ferit d’importància,
ningú no discuteix i se signa la declaració amistosa d’accident
i de cop uns altres crits
els d’un borratxo a la seva parella
ella rere una finestra de casa i ell pixant a un plataner del passeig,
l’aigua que s’estronca afortunadament,
les tisores que abandonen, la gana que ja menja,
l’amfitrió que voldria poder escriure just ara que
el que sembla una peixera gegant amb milions
de diminuts peixets tropicals
en el centre de l’estudi, en realitat és l’encèfal
de les meves angoixes i que dins la peixera no hi ha cap clau,
motiu pel qual no cal cercar cap cofre,
i de cop s’aixequen les copes de xampany
per donar-se els molts d’anys
i el convidat més jove que es diu només a ell que
el desig és un bosc on cal ser fera.