FUGINT DELS CARRERS QUE MOREN

Fugint dels carrers que moren deixant que els dies passin sense sucar cap instant, lluny de l’amor topadís i de les veus suggerides, entra amb el darrer poemari d’un dels autors que més l’atabuixen en el bar nou bastit damunt d’un dels més vells i distintius de la ciutat. Pren possessió d’una taula per a dos decidit a posar-se en mans dels versos, d’entrar en el cor calent dels poemes. A la seva esquerra, una dona  capficada en la pantalla d’un ordinador portàtil. No aconsegueix distingir si fa xats, escriu correus o consulta fulls de càlcul. Per la concentració en què tracta la pantalla hom diria que fa feina, tanmateix. A la seva dreta, dos germans tracten amb una al·lota sud-americana el preu per cuidar sa mare, que encara és autònoma tot i que l’inici de l’Alzheimer la fa molt vulnerable.

Emperò no vol que res no el distregui de la lectura dels poemes. Sabrà aïllar-se de les veus que s’interfereixen impedint que es pugui seguir cap conversa; podrà entrar sense dificultats a la cleda poètica proposada. Per molt que volgués per ell el mirar absolut de la dona jove que té just davant i que cerca impossibles en els ulls desvagats del jove que l’acompanya, es farà vers endins i en traurà cabassos de bellesa per no rendir-se a l’avorriment.

La cambrera li demana què vol just en el moment que ha obert el poemari i té el llapis a punt. I en respondre-li que un cafè amb llet i un croissant, li sembla que l’al·lota desitja que un llangardaix li recorri lentament una cama fins a trobar recer. I aquesta visió sí que el distreu del propòsit de llegir i el retorna a la gravetat de la boira que li entela els ulls i que li fa dir que la fortuna no fa per ell perquè creu fermament que no hi ha res més valuós i bell que un cos estès a qualsevol vorera i que tothom l’ignori. Només se sentia afortunat d’haver sentit el calfred més intens i glaçador, el que mai no es resigna a ser animal de companyia, escriví un dia en el revers  d’un envàs de l’ansiolític que pren des que creu que la por és la vida i des que no espera les paraules noves assegut en el caire del diccionari.

Són les onze i mitja i no li importa a ningú més que a ell, perquè ja és hora de partir cap a la casa que no es recorda de res, que tampoc no diu el que pensa i que engreixa buits, buits sense cap esquerda ni pua.

No ha pogut llegir cap poema de l’autor que li posa botons a tots els traus, però a l’hora de pagar els tres euros i noranta-cinc cèntims del desdejuni, la sargantana tatuada a l’interior del braç de la cambrera que l’ha servit li pica l’ullet i li diu fluixet quin és el millor recer que troba en aquell cos que fa ballar l’amor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *