LA HUMITAT QUE ABRIGALLA

Un banquet juganer de boira aprofita la primera claror del primer dia feiner després de dues festes sorolloses per veure de prop la contundència de la rosada que compassa la quietud i els seus fruits.
Esquitxos de rou encatifen la vall de les meravelles.
Les vinyes reposen i es planyen de la seva excessiva fidelitat a la geometria i a l’excentricitat del propietari.
La humitat abrigalla, tanmateix, i es distreu amb la molsa que vesteix les pedres dels marges que fa eternitats que no s’esbaldreguen.
La feina ben feta de té preu, sembla que digui el caminant que no va enlloc, que només vol ser part d’un pensament entre l’alzinar.
Hi penjaria llaüts, el caminant, en el cel de la vall, en aquesta hora paridora de prodigis per posar rumb i consistència als niguls.
I es despullaria, si fos coratjós i rebel, i, convertit en cuc, es clavaria a la terra molla per poder ser rabassa.
Queda la primera claror del dia a la vall de les meravelles fins que l’estridència absurda d’una moto que sembla desitjar l’esclavitud esquerda la serenor de l’alenada que no vol lligall.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *