QÜESTIONS SENSE RESOLDRE EN EL DIA MÉS CURT DE L’ANY

Avui és el dia més curt de l’any, però al meu preceptor menor no li importa gens. Això sí, cap a les cinc del capvespre no es perd detall d’un qüern de niguls eixorcs amb un toc lleuger de vermell a les corones que, lluny d’apoderar-los, els converteix en joguines inaccessibles. Ell, el preceptor, des de la trona del seu cotxet estant, observa amb atenció la manotada de niguls i em diu quelcom que no acab d’entendre, però que, per empegueïment, no li vull fer repetir. En no obtenir la resposta que esperava, renega com si estigués a punt de complir un segle.

Per ciutat hi ha un genter que costa de saber d’on vénen i encara més on van. A cada passa, com qui diu, algú que ofereix quelcom als vinents distrets, des de castanyes torrades a globus amb la cua amb llumets blavosos. O pintors de finestres i portals amb cossiols; músics de carrer que, per no desdir, interpreten les nadales més gastades i pidolaires de tota condició: des del romanès a qui li manquen les dues cames, al follet que fa guàrdia a la parròquia de la patrona. I una parella de policies locals que miren els vianants un amb desconfiança i l’altre amb tota la mandra que és capaç de transmetre.

El preceptor s’ho mira tot i no deixa de discursejar. Són moltes les persones que el miren amb un somriure franc, que ell contesta educadament amb la seva llengua de pedaç. Em fa l’efecte que els demana quelcom que resta sense contesta i no li agrada gens quedar-se amb l’interrogant a l’aire.

Saludam un conegut que fa anys que havia desaparegut dels territoris que solc freqüentar i no li agrada gens que m’entretingui refent distàncies en un instant. Endevina que és tot un personatge, el conegut retrobat. És un expert captant de fantasmes, el meu preceptor.

De retorn a casa el sol ja és post i la riuada de gent ha augmentat considerablement. Creuar les principals artèries ciutadanes es fa ansiós per la quantitat de gent que ho fa. El meu preceptor no ha deixat de discursejar en cap moment i el globus amb llumets que li he comprat per més fer no li acaba de fer el pes. Pel seu gust el tornaria, sembla dir-me, perquè la llum tèbia no no considera que aporti res nou a la bufeta, com li deia el seu repadrí als globus. Tenia moltes coses a dir durant el passeig de més d’una hora el dia més curt de l’any i en entrar a casa em demana aigua, com si de tant parlar sense treure trellat de res tingués la gola resseca.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *