LA PIETAT QUE NO ARRIBA

No sabia res ni es trobava per enlloc la memòria. S’havia acabat tot el vi i no tenia forces per davallar els vuit pisos i anar a comprar-ne més.  Els pensaments li fugien just començar a elaborar-los i tenia la sensació que el cos surava, ingràvid, com si fos un astronauta en pèl vigilant un planeta silent i sense cap mena de vida. No sentia res, sols un xiscle ofegat i li costava fixar la mirada, que tremolava. No sabia que feia setmanes, potser, que només bevia vi i no menjava res consistent, només adesiara fruita pansida, galetes i fruits secs. Tampoc no sabia escatir perquè jeia en terra i consentia a fer-s’ho tot damunt. Quelcom imprecís li deia que havien tocat al timbre diverses vegades durant el temps que feia que s’havia reclòs a casa seva, però que no n’havia fet cas. Sí veia boirosament que en el fons de tot hi era ella, estesa en un arenal, ulls clucs, el cos esplèndid però sense flaire ni alè. Un cos nu que sols cridava a la compassió. I fa un esforç enorme per retenir-la en el seu cervell esberlat mentre s’arrossega com un cuc decrèpit fins al tocadiscos que heretà de son pare, un aparell extraordinari capaç de reproduir els sons més recòndits, segons els entesos. Una fogonada li recorda que el disc que hi ha posat és de l’òpera Amadigi di Gaula, de Händel, que li descobrí ella el mateix dia que es conegueren. El posarà, s’arraulirà davant la caixa acústica i abans que acabi l’òpera se n’haurà anat a l’arenal amb ella i així seran dos cossos sense alè ni flaire.

Quan entraren a casa seva, la fetor féu recular els tres veïns i els dos agents de la policia local. Se sentia Pena tiranna / Io sento al core, / Né spero mai / Trovar pietà; / Amor m’affanna, / E il mio dolore / In tanti guai / Pace non ha. Segons els primers indicis feia cinc dies que havia mort.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *