marginàlies

Deu mil denúncies mensuals -segons les estadístiques oficials- per violència de gènere és una tragèdia que hauria d’espantar tant, si fa no fa, com les més de 50 dones assassinades per homes enguany. I encara és més tràgic que aquestes dones maçolades física i psicològicament confiïn en uns jutges que, en un nombre escandalós, es malfien d’elles, les víctimes, i atenuen fins a la ignomínia l’abusador, el torturador, la bèstia.

Les dones assassinades pel mascle any rere any fan feredat i més enllà d’un minut de silenci d’aparador, ningú no en fa memorial. Així, la mort d’aquestes dones, lluny de remoure ventrells i revoltes, no passa de ser una dada estadística. La mort d’aquestes dones assassinades, per això, mata la justícia.

I què en diem -i fem- els homes, els mascles, d’aquesta pandèmia que ningú no s’afanya a tractar i que afecta tots els estrats socials? Mirar-ho de lluny, amb ulleres de llarga vista i des del poder que ens confereix un patriarcat que no discutim, ans al contrari. Cap dona maltractada, abusada o assassinada per mascle ens fereix el suficient per baixar tots els graons que ens separen d’elles, de les dones. Desdoblant fins a l’absurd no igualam res, ni depurant el llenguatge perquè no sigui sexista els homes deixam de gaudir del nostre estatus privilegiat.

Deu mil denúncies mensuals per violència del mascle i res ni ningú no es commou, aquesta és la lliçó que han après els abusadors, els torturadors, les bèsties.