marginàlies

No hi ha manera d’enlletrar allò que glateix i respira enllà del sol i de la llum o que cerca amb desesper la ruta cap a l’ou de foc de la terra:
les corrues d’estels que no es perceben, les zones mortes de l’univers on s’hi congrien les savieses i la constitució de la tendresa.
La parla dels idiotes que no deixa, no permet sentir el que cal, el que convé a la nostra condició de bèsties entrades en costura i lluny dels claustres monacals amb brollador tenor per compassar la pensada trèmula.
Clamem per una cel•la de llum i un llit de llibres, un salt permanent de lletres i un safareig de nombres imparells.
Tanmateix, la més gran capacitat d’escolta sols la té el vent i ho calla tot per vergonya o per altivesa.
Ni les mans, que sols serveixen per aplaudir l’absurditat i la barbàrie que encapçala dia rere dia els periòdics dels senyors, saben què n’hem de fer del silenci.
On són els mots caragol acuitats per les feristeles?
I els versos d’aranya?
I els poemes de ratpenat fumant la pipa de la pau que mai no arriba perquè mai no ha existit?