EL TREMOLOR DE MANS DE QUI COMANDA

Als que comanden molt mai no els tremola la mà o el pols a l’hora de donar garrot a qui sigui, i, en tractar-se de l’Estat espanyol, amb ració doble si el garrot afecta qualsevol qüestió que tingui a veure amb la catalanitat. Sense anar més lluny, fa dies, la portaveu del Comitè Electoral del PSOE, Esther Peña, va dir que a l’executiu de Pedro Sánchez no li tremolaria gens el pols si havia d’aplicar novament l’article 155 de la Constitució al Principat. I ho deia amb la seguretat que dóna la impunitat; una manera d’advertir que si ja es va fer un pic, es pot fer una segona vegada, i amb molt de gust, perquè qui té la clau de tots els cofres, fins i tot el del diàleg sense límits ni fronteres, són ells i ningú més.

Val a dir que és una imatge molt gràfica, veure tremolar un estri d’escriptura, en aquest cas, perquè encomana molta angoixa i inquietud. Per tant, veure la fermesa en una mà que signa qualsevol document, genera seguretat, aplom, decisió, i, per això mateix, seguretat, que es fa el que pertoca política i fins i tot moralment. En aquest sentit, a Trump li agrada molt exhibir davant les càmeres de televisió que mai no li tremola gens la mà ni el pols, i ho fa mostrant la seva determinació gairebé imperial signant lleis i altres decrets amb bolígraf de traç gruixut. La seva signatura –que mostra en senyal de domini absolut- dibuixa una mena de xerrac boig que palesa el seu autoritarisme, la seva intransigència, les ganes que té de comandar perquè ell és l’amo i senyor dels EUA i els seus súbdits una colla d’ignorants.

Curiosament, per aquests verals, als que comanden molt mai no els tremola la mà a l’hora de defensar constitucions arnades o cossos policials que donen branca a voler a aquells que simplement volen votar, però els tremola moltíssim a l’hora de signar compromisos i responsabilitats amb els de baix, amb els que reben tots els cops. Així, no els tremolà gens la mà a l’hora de rescatar els bancs amb un cost de 64.349 milions d’euros, segons el Banc d’Espanya (dels que no se’n recuperarà cap ni un) però el tremolor de pols i mans és anguniós a l’hora de rescatar les persones que pitjor ho passen.

A l’Estat espanyol, per exemple –i en podríem retreure milers- es calcula que hi ha més de quaranta mil persones que viuen literalment al carrer o en aixoplucs indignes; doncs bé, l’Estat els comandaments del qual no els tremola gens la mà a l’hora de perseguir l’independentisme català, no han fet cas a cap –a cap!- de les recomanacions del Consell d’Europa per eradicar aquesta inhumanitat. I si no els tremola la mà consentint aquesta vergonya, com volem que els tremolin els peus?

Cal desconfiar absolutament de qui no li tremola gens la mà o el pols a l’hora de signar un ordre contra la dignitat d’una sola persona o d’un poble.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *