QUATRE VAGUES DE FAM QUE NO DEIXEN

El diàleg és la conversa entre dues o més persones. Així de clar per poder obrir tots els panorames possibles. I sense cap emperò, ni límit, ni marc. Si al diàleg hom hi posa fronteres, deixa de ser-ho. És així que, molt sovint, els polítics –aquesta mena de casta cada cop més de disseny i, per això, mediocres fins a l’extenuació- volen fer passar la discussió, en el sentit de replicar, posar en dubte, per diàleg. I no va d’això.

Per als politicastres mesetaris, el diàleg amb la majoria parlamentària principatina no és possible si se surt del reixat constitucional. I tot, per no dir clar i català que no volen parlar amb aquesta colla de revoltosos que, a parer de la dreta més girada a la dreta, comencen a preparar el camí de l’enfrontament violent. Per això s’inventen relats, els magnifiquen i repeteixen per pa i per sal.

I tanmateix, per moltes sessions en el Congrés dels Diputats per “parlar” de la situació principatina en la que els insults, els menyspreus i les més vils desqualificacions dels polítics i principals factors independentistes serveixen de base per alimentar la catalanofòbia; per moltes veus socialistes que demanen debatre obertament la possibilitat d’il·legalitzar els partits independentistes; per moltes coces i pernades metropolitanes, no ens podem distreure de la nostra única causa, ara mateix: la dels nostres exiliats i presos polítics i, d’aquests, els quatre que estan en vaga de fam.

No ens hem de distreure un sol instant: quatre persones estan en vaga de fam perquè no els restringeixin ni desatenguin els seus drets; que són els nostres, evidentment. El seu sacrifici, ara mateix, ha de centrar tots els nostres esforços. Per a ells la màxima atenció i tots els gests, els fets i les paraules que més i millor els encoratgi. I actuar en conseqüència, no cal dir-ho.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *