marginàlies

En veure com plou de tot sobre nostres i les inquietuds que ens avien per molt que sigui amb una intensitat excessivament baixa, tornes als teus recessos, als poemes que més claror t’encomanen, als autors que millor equilibren els blaus de cada dia. I fas parada a “Paràbola i clam de la cosa humana”, de Miquel Àngel Riera, editat fa quaranta-quatre anys i sembla que acaba de sortir de l’obrador. I mires de dir en veu alta i amb la tensió que reclama el tercer poema:

I a vosaltres

que a tot quant mirau
hi deixeu impresa la vostra cara d’haver arribat
i duis esmolats els moures
per la pedra llisa de les llunyanies,
us dic, amb un tremolor
de la grossor d’un puny sacsant cada lletra:
respectau el que som,
també vosaltres.
Veniu de terres de conqueridors
i us veig saltar els murs de pedra seca, baixos
com un cancell, que volten
aquesta terra marinera meva
a la qual visc arrapat
com un vell esbarzer:
duis el mirar enravenat per una memòria d’espases.
A cada un de vosaltres
que, tot sovint, voleu ser terra
però no poble amb nosaltres,
jo us reclam, erecte al centre
d’aquest dematí viu del mot vocat,
que tireu a la mar d’una vegada
aquesta agulla de mirar amb mal ull
que duis per on anau com una fitora
per enclavar-nos la llengua,
el tranc i la paraula.
Us deman
que deixeu a cura nostra
el planter
de les fams i els fàstics
que ens deixondeix
o potser ens dóna son
sentir
tot amarant-nos els ossos.
Deixau-nos pastar el nostre pa,
després, menjau-ne.
Ompliu-nos el carrer, però no el poble.
Contemplau el país
sense sagnar-lo.
Deixau-nos ser qui som.