LES VAGUES DE FAM

L’entrada de la xenofòbia, el racisme i d’altres postulats abominables al Parlament d’Andalusia, de la mà del partit Vox, és una molt mala nova que hem d’analitzar i tenir molt present, sens dubte. Quan rugeix el feixisme enlloc de sòl ens podem trobar amb una corda que ens obliga a fer equilibris sobre la follia. Tanmateix, però, a la presó de Lledoners Jordi Sánchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull estan en vaga de fam per denunciar la vulneració de drets que pateixen i per mi aquest fet calibra i compromet molt més que els 12 feixistes amb veu i vot al Parlament andalús.

Una vaga de fam, a més de ser la més extrema de les formes de resistència pacífica, és, sobre tota altra consideració, el sacrifici més alt que pot comportar l’adhesió a una causa; el màxim risc que hom pot córrer per tal de mantenir-se ferm en els seus principis. Per això, davant un vaguista de fam el respecte més extrem no basta per fer cabal amb la seva aposta.

Per distintes raons que ara no venen al cas espinzellar vaig viure de prop les tres vagues de fam que s’han fet a Mallorca els darrers anys: el marc del 2012 les de Jaume Bonet i Tomeu Amengual, i el maig de 2014 la de Jaume Sastre. En tots tres casos vaig viure la força determinant de tots tres, el coratge i la potència que transmetien i també la inquietud i en certs moments l’angoixa de tot plegat.

Així, el sacrifici de Jordi Sánchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull, si no ens fa més forts i igualment determinants a l’hora d’exigir els drets i la justícia que ara mateix no tenen ni ells ni la resta de presos i exiliats, no som dignes de compartir la seva causa republicana perquè, al cap i a la fi, la seva vaga de fam també és per nosaltres.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *