marginàlies

En pocs dies de diferència la Germania de Mallorca ha estat tema de conversa amb l’amic Víctor Gayà i ahir, en la presentació de la segona edició (vint anys després de la primera) de la novel·la de Rosa Planas «L’orador dels ocells», finalista del Premi Ciutat de Palma 1988 i editada ara per Olañeta, Nicolau Dols, un dels presentadors, també hi va fer referència.

Víctor Gayà coincidia amb mi que sorprèn molt que una sacsada social com aquella no hagi estat tractada pels nostres escriptors; que sobre aquells fets no n’hagin sortit novel·les: que personatges com el paraire Joan Crespí o els barreters i germans Joanot i Guillem Colom, o el tintorer Jordi Moranta, o el metge Pau Casasnoves i tants altres no s’hagin novel·lat per fer d’ells figures mítiques que ens ajudin a saber qui som. Per la seva banda, Nicolau Dols lamentava que la Germania nostra no hagi entrat, encara, a les escoles per rompre definitivament el silenci que sobre els fets i els personatges principals s’imposà després de la derrota de la seva digníssima causa.

I és més que cert, lamentablement. Observant l’abús de què és objecte ara mateix l’arxipèlag; en veient que som tractats colonialment i cent mil pics enganyats per la metròpoli; atenent el gruix calamitós de la corrupció que patírem i encara patim, és obligat, per meres raons d’higiene històrica i ètica, recordar que fa prop de cinc-cents anys, a Mallorca es congrià una revolta popular contra els enganys i les humiliacions que ja aleshores patia l’illa.

Així, el set de febrer de l’any 1521, una bona colla de menestrals es reuniren a la plaça de Cort de Ciutat per exigir l’alliberament de set dels seus, que el dia abans havia fet empresonar el virrei Miguel de Gurrea. El 16 d’abril es crea una junta d’electes, la tretzena, seguint el model de la germania valenciana. La constitueixen Joan Crespí, l’instador, i dotze tretzens: vuit dels menestrals i quatre forans.

La redempció dels censals, l’eliminació d’impostos i l’aplicació sense dilació de la sentència reial de 1512, que establia la realització d’un nou cadastre general de l’illa, eren les principals demandes agermanades. Els agermanats sostenien que aquesta sentència suprimia els impostos sobre el consum i que tothom havia de contribuir d’acord amb el seu patrimoni. Això suposà, de fet, la supressió a l’illa de drets onerosos (la molitja i el quint de vi entre d’altres) i l’aplicació d’una nova política de quitació dels censals. Totes aquestes mesures foren designades com la Santa Quitança, que tenia l’origen en el crit agermanat per excel·lència: Qui deu, que pac!

La Germania, com totes les revoltes justes, fracassà i, en conseqüència, s’imposà el silenci, com deia. Encara més, augmentaren les humiliacions, la corrupció i els greuges. I perquè no oblidàssim com la metròpoli o l’Estat tracta qui gosa contradir el seu dictat, el cap de Joanot Colom, un dels caps dels agermanats, va estar engabiat i penjat a la Porta de santa Margalida de Palma des del 1523 fins al 1822. 300 anys d’escarni, vexació i indignitat.

I no ens revoltarem, per això i per la desdemocratització que, com més va, més s’enfila? No podem trobar millors referents que els agermanats, tant per als literats com per a la ciutadania que pateix l’oprobi d’un estat que ens escanya de cada dia més. I al mateix temps seria bo, molt nutritiu com a poble i un acte suprem de justícia, enaltir com cal aquells que del bé comú en feren causa fins a la mort.