marginàlies

Temps era temps, un cavaller muntat en son cavall esplèndit, en un dia assolellat de primavera, anava cantussejant de la seva possessió a la vila on hi havia de fer unes gestions, tric-trac, tric-trac. De cop, mentre pensava en la nit tan joliua que havia passat amb la seva muller, la més agraciada i dolça de la contrada, va sentir una punyida forta de mal de ventre. Espantat, va fer aturar el cavall vora un arbre esponerós, en davallà, a recer de l’arbre es va davallar els calçons, es va posar a la gatzoneta, i després d’estar-s’hi una estona només en sortí un pet esquifit. El cavaller, molest en veure que només havia estat un simple vent, es tornà a posar els calçons, muntà sobre son cavall i seguí el camí cap a la ciutat fruint d’aquell diàs de primavera, tric-trac, tric-trac.

Seguia rememorant la nit amb sa muller, tot cofoi de tenir només per ell aquella bellesa d’altre món quan, altra vegada, sentí una altra rampellada rabiüda de mal de ventre. Espantat novament, va fer aturar altra vegada el cavall vora un arbre no tan esponerós com l’anterior però que el resguardava de mirades interessades, en davallà, a recer de l’arbre es va davallar els calçons, es va tornar a posar a la gatzoneta, i després d’estar-s’hi una estona només en sortí un altre pet més esquifit que l’anterior. El cavaller, molest en veure que només havia estat un simple vent, es tornà a posar els calçons, muntà sobre son cavall i seguí el camí cap a la ciutat fruint d’aquell diàs de primavera, tric-trac, tric-trac.

Son pensament només era per a la seva dona, que no feia més que complaure’l en tot allò que volia. I en plena evocació, torna a sentir una tercera punxada molt dolorosa a les butzes. Atemorit, va fer aturar novament el cavall vora una mata no gaire alta, en davallà, rere la mata es va davallar els calçons, es va tornar a posar a la gatzoneta, i després d’estar-s’hi una estona només en sortí un tercer pet gairebé inaudible. El cavaller, irat en veure que només havia fet una llufa cantaire, es tornà a posar els calçons, muntà sobre son cavall i seguí el camí cap a la ciutat que ja veia no gaire lluny, tric-trac, tric-trac.

En ser a poques passes de la porta per on entraria a la ciutat i tenint sa muller en el centre de les seves cavil·lacions i desitjos, tornà a sentir per quarta vegada la mateixa punyida molt aguda i encara més dolorosa al ventre. Aquesta vegada, però, es digué que ni pensava cercar cap raconet, ni davallar del cavall, ni posar-se a la gatzoneta per fer, només, un pet que ni seria rodó, ni amb borles ni molt menys amb flocs; que ja n’hi havia prou que el seu ventre de cavaller casat amb la més formosa fembra de la contrada el tractàs de beneit del cabàs. Que entraria a la ciutat a fer les gestions i que tornaria tot d’una a sa possessió per estar prop de la seva dona, que ja el devia enyorar. I a l’esperonada a son cavall li seguí una gran i molt pudent cagarada que feia fugir qui trobava a son pas.

Aquesta contarella la vaig aprendre de jovenet –no és gaire difícil, com es veu- amb una peculiaritat que la feia força seductora: s’havia de contar com si ho fessis en un italià –és un dir- molt macarrònic: “Baixeti dil cavalli, baixeti dils pantalonis, acotati, ma rian: petto”. Val a dir que si el contador era jovenet i graciós, la rialla estava assegurada per molt que intuïssis o ja sabessis el final.

El cas és que recordant aquesta facècia del cavaller pulcre que acaba emmerdat he sabut de l’expulsió de Gabriel Rufián del Congreso de los Diputados després d’haver-se discutit amb l’inefable ministre d’Afers Exteriors del Regne d’Espanya José Borrell Fontelles, que ha dit al diputat d’ERC que en el Congreso només vessava serradís i fems.

I el ministre ha pres el lloc al cavaller.