marginàlies

Un inspector de policia cridat a declarar per la càrrega a l’Escola Àgora, a Nous Barris, el primer d’octubre de l’any passat, ha dit que la situació viscuda era semblant a la batalla del pas de les  Termòpiles. No ha aclarit –o no ho he trobat a cap de les ressenyes consultades- quins eren els espartans i quins el perses, qüestió no gens menor si s’assimila el Primer d’Octubre a un episodi de guerra. Tampoc no ha esmentat –o no ho he trobat enlloc- Leònides, el líder dels espartans, ni Efialtes, el traïdor, gràcies al qual perderen el combat que durà dos dies. I hom creu que davant una bavarada d’erudició com aquesta –poc comuna en els cossos policials- i que fa més olor de fatxenderia que cap altra cosa, ha d’aclarir molt l’astracanada si no es vol apregonar encara més el menyspreu a les persones apallissades senzillament perquè volien votar. I tanmateix no cal cercar-hi més raons: aquest inspector vol palesar el seu odi i humiliar encara més els que volien votar; senzillament i responsable. I tanmateix, indirectament, l’inspector fatxenda l’encerta: si la batalla de les Termòpiles és el símbol de l’honor i de la glòria, també ho és el Primer d’Octubre.

I una segona comparació que torna a demostrar a bastament la catalanofòbia que com més va més s’escampa empesa, sobretot, per dirigents polítics que de la irresponsabilitat en fan programa emparats en la impunitat. En aquest cas ha estat el nou president del Partido Popular a Catalunya Alejandro Fernández que ha comparat Franco amb Guifré el Pilós i Jaume I. Fer ostentació –o elogi- tant de la incultura com de l’odi, en una societat mínimament higiènica democràticament no hauria de tenir cabuda en els lideratges polítics. Dir que Alejandro Fernàndez s’ha cobert de vergonya i oprobi és fer molt curt, ja ho sé.