LA CIUTAT TARDORADA

El meu preceptor més jove no està gens llatí. Una enutjosa traqueïtis el fa anar malsofrit, la qual cosa aconsella un passeig llarg per distreure les molèsties que té mal de tractar. Anam al parc de sempre, que comença a fer cas a la tardor i sembla que li és medicinal.

I tanmateix el menut savi para esment a les diferents zones acotades per culpa dels desperfectes. I en el seu esguard es pot llegir el seu enuig. Si a la descurança generalitzada de la ciutadania vers els espais i mobiliari urbà hi afegim la poca diligència de la municipalitat a reparar els desperfectes, per mal ús o per mala feina, ens queda una ciutat bruteta, poc edificant.

El preceptor, en veient una zona enjardinada tancada, me mira amb els seus ulls que saben veure blavament allò que s’amaga rere les aparences i em ve a dir que, si tornàs l’Alt Rei en Jaume, en veure novament Ciutat, ja no diria que és “La plus bella vila que hanc haguéssem vista”. I jo, al meu torn, li dic que l’estimam ben poc, a Ciutat, els que la vivim i la patim. Hem deixat que creixés molt a la mala, sense cap criteri, i deixam que es degradin els barris que li donaven caràcter i aquelles edificacions, nobles i plebeues, que porten escrites tant a les façanes com a les seves estances les escriptures públiques del nostre caràcter.

De cop, el mestre, en veure el parc infantil, deixa d’interessar-se per la meva dissertació i reclama una estona de joc per ordenar idees i ordir noves reflexions. Hi ha poques criatures perquè les brusques han deixat molls els elements. Tanmateix, amb compte, dedica una bona estona a fruir de valent. En considerar que li bastava hem iniciat el retorn a casa. I en passar per davant un grup d’homes que dormen al ras, me mira fent-me una cadena densa de preguntes que no sé respondre amb la mateixa rapidesa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *